X Cursa Bombers de Barcelona 2008

Avui he pogut comprovar a la X Cursa Bombers de Barcelona 2008 que estic més “cardat* del que em pensava. Sabia que ho estava perquè després d’estar més de dos mesos lesionat i sense poder fer esport m’he engreixat una miqueta i això es nota! 😉 .

Ja tenim disponibles els resultats de la X Cursa Bombers de Barceloa 2008 i he d’admetre que no són del tot satisfactoris perquè no només no he baixat de 45 min que m’havia proposat, sinó que he passat els 50 min! En clau positiva es podria veure com que hi ha molt de potencial per millorar l’any que ve 😀 .

Per preparar aquest esdeveniment havia sortit a fer footing un parell de vegades abans, m’havia inscrit a la cursa amb un parell d’amics de la feina i hem quedat aquest matí per preparar-nos per la sortida. M’agradaria fer un anàlisi de la meva impressió sobre l’organització, participants, etc.

Per inscriure’s a la cursa es podia fer on-line cosa que facilitava (i molt) que els participants s’hi apuntessin sense gaire dificultats i paguessin els seus 15€. En el meu cas, em vaig comprar unes bambes Nike+ Pegasus que són molt cómodes i que em feien automàticament i gratuïtament membre del Nike Runing Club i com que la cursa l’organitzava nike, els membres del club tenim la inscripció de franc.

El que no entenc és perquè han obligat a recollir el dorsal amb un horari força restrictiu (de dilluns a divendres i el dissabte abans de 10:30 a 20:30) i al darrere de la zona universitària, a la carpa que té l’Espacio Movistar. De manera que et podies inscriure online però per força t’havies de desplaçar físicament a Barcelona. Si volen tenir més participació i amb la quantitat de gent que hi havia que era de les rodalies de Barcelona i alguns d’altres províncies, com se-ls’hi pot ocorre limitar d’aquesta manera als corredors? Que potser no podien habilitar algunes botigues més importants de les altres províncies i algunes de Barcelona? Estic segur que això ha frenat a molta gent a l’hora de decidir si apuntar-se.

El Merchandising que et donaven a l’hora d’anar a buscar el dorsal està molt ben estudiat: Dintre d’una bosseta de paper nike hi havia la samarreta-dorsal Dri-Fit (pel meu gust massa quadrada: mànigues molt llargues i justa de cintura), un estoig molt elegant amb un pendrive USB amb el logo de Nike+ d’1GB de memòria amb un document Flaix amb tota la info de la cursa. Val a dir que la samarreta és més maca la de les dones, de color groc que no la dels homes que era vermella.

La sortida des de l’entrada del Parc de la Ciutadella estava molt ben escollit perquè s’hi podia accedir fàcilment amb metro i hi havia molta vorera per la gran quantitat de motos que s’han concentrat ja que s’havia avisat que la gent no hi anés amb el cotxe particular perquè difícilment trobaria lloc per aparcar. El que també estava molt ben pensat però no del tot és la sortida progressiva i de diferents calaixos. M’explico: Si havies participat l’any anterior et podies basar en aquest resultat per saber on t’havies de situar. al primer calaix de la sortida hi havia els corredors d’èlit perquè, al segon calaix els participants que havien fet un resultat total de menys de 37′, al tercer els sub43′, després els sub48′, els sub 53′ i finalment tots els participants de més de 53 minuts o que era la seva primera vegada que participaven. Això facilitava (en teoria) que el flux de gent fos més homogeni i que no et destorbessin els participants més lents si és que anaves més ràpid per facilitar la possibilitat de millorar la marca de l’any anterior. El que no tenien previst és que casi doblarien els participants de l’any anterior, de manera que al calaix de més de 53′ hi havia més de la meitat dels participants, entre ells jo 🙂 . Això ha fet que ens haguéssim d’esperar gairebé 5 min fins que passessin tots els calaixos per començar a sortir els “novells” o participants lents.

Un parell d’apunts més abans d’acabar: Increíble la capacitat de concentració de Nike que s’ha incrementat un 50%: 15000 respecte els escassos 10000 del 2007.

El que no han sabut és assimilar i adequar el recorregut a l’allau de corredors. Durant tot el recorregut, durant els 10km del circuit he estat rodejat de centenars de corredors, el del davant el podia tocar si estirava el braç i els del costat… ja ens tocàvem sense voler!. Davant d’aquesta autèntica marea vermella amb alguns pigments grocs (les dones) havies d’estar més pendent dels corredors que t’envoltaven i sobretot dels que es creuaven o adalantaven que del ritme a seguir per fer un bon temps. Jo hagués escollit, sobretot al començament, alguns carrers més amples per la simple seguretat dels participants de morir atropellat.

El guarda-roba s’ha quedat petit, per variar, tot i que hi havia un parell de punts d’entrega i recollida però amb llargues cues.

Vull felicitar a l’organització per la rapidesa a l’hora de publicar els resultats (ja que al fer servir el xip championchip queda registrat tot electrònicament) i sobretot per haver aconseguit tants participants, pel material i per la propaganda que se n’ha fet; realment l’equip de marketing ha pencat de valent. Però també m’agradaria que aprofitessin millor aquesta capacitat de concentració, que no hi hagi la sensació de descontrol o de “se’ns ha anat de les mans” que teníem els participants d’avui.

Si tot va bé, fins l’any que ve!

*Cardat: no t’espantis! és com es diu a Girona estar fotut, estar en baixa forma 😉

Michelle Obama: La dona del candidat

obama.jpg Segons un refrany xinès (dic xinès perquè és el que es diu quan no s’està segur d’on prové) darrere de cada gran home i ha una gran dona d’igual valor, en el cas d’un polític que està a les portes de convertir-se en un icona de la societat nordamericana, hi ha una dona que li obliga a seguir amb els peus al terra. El pilar sobre el que es recolze el jove senador d’Illinois és una dona prodigiosa, que ha sacrificat una prometedora carrera professional per donar pas a les aspiracions presidencials del seu marit.

Michelle Obama s’ha convertit en una dona de fets i no de paraules perquè ha aconseguit que el seu marit, tot i aconseguir onze victòries consecutives registrades el febrer i altres al març, segueix essent el de sempre.

Graduada a Princeton i Harvad, aquesta a advocada, que fins fa poc presidia la vicepresidència del prestigiós centre mèdic de la universitat de Chicago, ha preferit seguir una estratègia molt diferent (i en la meva opinió força més intel·ligent) a les altres primeres dames; en comptes de guanyar popularitat i rodejar-se de famosos, presenta Obama com una persona normal i corrent per evitar que se’l prengui per un “Messises que ho arreglarà tot”. Curiosament, abans d’abandonar el seu lloc de treball guanyava més de 250.000$ anuals, molt més dels 150.000$ que guanya el seu marit per la seva labor al senat.

L’any passat la revista Essence la va batejar com una de les dones de referència més importants del món. L’any passat el Vanity Fair la va col·locar com una de les deu persones més ben vestides del món i està a la posició 58 de la llista dels 100 alumnes més influents de Harvard. Sembla que s’ha convertit en tot una dona de referencia que no seria d’estranyar que seguís el mateix camí de Hillary Clinton més endavant.

Tot i això, el seu marit, el candidat a la Casa Blanca està una miqueta endavant al rànking que he citat de Harvard, concretament el quart lloc a la general 😉 .El que no entenia era què és el que havia frenat la projecció professional que tenia aquesta dona fins que vaig trobar la resposta: el tabac. Tal i com va rebel·lar ella mateixa, el que va decantar que reduís la seva agenda en un 80% les seves activitats laborals per recolzar al seu marit per la cursa cap a la presidència de la Casa Blanca, va tenir com a incentiu que Obama li va prometre que deixaria de fumar. Sembla ser que ho va aconseguir.

Visita a l’Europlex (Google Dublin)

google_ireland.jpg Els dies 26, 27 i 28 de març l’Enric i jo hem estat visitant les oficines que té Google a Dublin. Era la meva primera visita a l’Europlex i m’ha fet especialment il·lusió. Tot i que al principi estava una miqueta nerviós perquè era la meva primera visita “seriosa” i per acabar-ho d’adobar algunes de les reunions eren amb anglès :S .

En aquesta reunió anual d’Emagister no hi havia res especialment important a tractar, però si que volíem assessorar-nos amb alguns temes de les nostres campanyes, possibles col·laboracions futures, etc. Com que era la primera vegada que hi anava, m’he emportat una grata sorpresa dels treballadors, instal·lacions i l’ambient que s’hi respirava. Tot i que aquesta vegada no hi ha fotos , no perquè no es pugui ensenyar , sinó perquè l’Enric, amb el pretext que no s’hi podien fer fotos, es va deixar la càmera a casa (A mi em sembla que això era una excusa… 🙂 ) a continuació detallo alguns exemples perquè us en feu una idea.

Sobre les instal·lacions:

– Menjador self-service amb una gran varietat de plats, tot tipus de begudes i postres… i amb la targeta de treballador o de visitant és gratis!

– Planta d’esbarjo: futbolin, billar, ping-pong, wii amb projector i sofàs per fer-la petar.

– Mini menjador amb totes les begudes i pijades per picar que et puguis imaginar: Kit-kats, sucs naturals, tot tipus de cerveses, xocolatines, galetes, patates fregides, xiclets i a destacar els kinder Bueno de xocolata blanca 😉

– Tenen gimnàs i sala de massatges en el mateix edifici.

– Cada planta té moltes sales de reunions (curiosament estaven sempre totes plenes, de manera que la Marta va haver de fer equilibris per trobar-ne de lliures. De fet, com que no hi havia cap sala lliure tot el dia, cada reunió es va celebrar en una saleta diferent!)

Sobre els treballadors i l’ambient:

– Ambient jove i dinàmic però alhora molt seriós i professional. (La nostra AM, la Marta, ens va planificar perfectament la nostra estada a Dublin, fins i tot tenia programat el sopar!)

– Estan organitzats com nosaltres: per països i cada equip amb la seva respectiva bandera penjada al sostre, de manera que és més fàcil fer pinya.

-Tot i que no hi ha uniforme la gent vestia bé (excepte un freak que anava amb pijama i una que és famosa per les seves minis… )

Ens van obsequiar amb una bossa plena de detallets amb el logo corporatiu: Minialtaveu portàtil per l’ordinador molt xulo (l’Enric té una foto al seu blog), samarreta corporativa, blog de notes, bolígraf, minicatifa pel mouse i una cantimplora pel despatx.

Ara entenc l’adhesiu que hi ha a la porta principal de les oficines: “The best place to work 2007”. La veritat és que seria una bona experiència anar-hi d’aquí a un parell d’anys quan tingui una miqueta més d’experiència 😀 .

Arxivat a Business, Emagister. Etiquetes: , . 1 Comment »

Cap a Madrid: Online Marketing España ’08 (OME)

ome.jpg El dimecres 12 i 13 de març passat vaig poder formar part de l’expedició (en representació d’Emagister) de Grupo Intercom que assistia a la Online Marketing España (OME), la Feria & Congreso para Marketing Digital y Publicidad en Internet que es va celebrar al Palacio Municipal de Congresos Campo de las Naciones ( evidentment a Madrid; només faltaria que Barcelona s’espavilés i aconseguís algunt events de referència per posicionar-se a nivell europeu d’aquest sector ).

L’ OME és un dels esdeveniments més importants que se celebra a Espanya (sinó el que més) i havia aconseguit crear unes bones expectatives. Realment hi va participar molta gent: molts visitants, molts ponents i, sobretot, molts stands d’empreses punteres del sector (entre altres la de Grupo Intercom). Les xifres diuen força de la magnitud de l’esdeveniment: més de 80 stands d’empreses i agències de publicitat/marketing i més de 4000 visitants en dos dies (Indicadors de la bona salut del mercat). Per altra banda, també era un congrés, de manera que paral·lelament a les exposicions comercials, hi havia més de 60 conferències en dos dies, taules rodones i workshops de diferents temàtiques d’aquest sector (Online Marketing, Afiliats, Mobile Marketing, Marketing de Buscadors, xarxes socials…) i amb ponents de primera línia internacional.

Foto de l’stand més original, el de Grup Intercom a l’OME’08: (del sopar de divendres millor que no en posi cap 😉 )

ome_stand_grupo.jpg

A priori semblava que hauria de ser una autèntica revolució del sector a Espanya: doblava superfície, assistents, stands… però hi ha dues lectures totalment diferents. Des del punt de vista de fira va ser perfecte: estava tot enfocat des del punt de vista comercial, de manera que per fer contactes, reunions, retrobar-te amb col·legues del sector i contacatar amb potencials o actuals proveïdors va ser francament molt interessant, però jo hi anava, sobretot, per la part de conferències i seminaris, per formació: aprendre noves tècniques que s’exposessin, aplicacions noves, casos d’èxit, alguna primícia, etc. Però res de tot això, les conferències estaven totes patrocinades per agències o empreses que intentaven vendre el seu producte de manera més o menys descarada. En la meva opinió, la magnitud de l’esdeveniment se’ls hi va anar de les mans a l’organització:

– Les sales es van quedar totes petites, assistents drets al final i al voltant de la sala, com que les sales no estaven escalonades i els ponents no estaven alçats, el públic no en tenia visibilitat, l’àudio fallava…

– Mala ventilació: Molta calor i l’ambient molt carregat ( inclús algun escapament de gasos! :S )

– Els temes estaven mal enfocats, superficials, no entraven en matèria i estaven poc preparats: a vegades hi havia 5 ponents per només una hora, fins i tot un ponent ens va reconèixer, abans de la taula rodona, que no sabia ni de què havia de parlar perquè no l’havien informat…

– Tot estava ple de gom a gom: prendre un refrigeri al bar era una autèntica odissea i per dinar al càtering de la fira era un veritable suïcidi!

– No hi havia Wifi al recinte! 😦

Vaja, que és una llàstima que aconsegueixin l’èxit d’assistència d’empreses i aquest poder de convocatòria i que ho enfoquin tant a la part comercial. Des del meu punt de vista, s’haguessin pogut aconseguir ambdues coses: bones relacions comercials però amb un nivell alt dels seminaris ( Preparar més els temes, estructurar millor els debats i convidat a gent més potent i carismàtica del sector).

Comparteixo amb el meu amic Enric que la millor ponència (i amb mooolta diferència) va ser la de “Comuniting: ¿Cómo usar las comunidades virtuales para ganar clientes reales?” d’en Pere Rosales, un expert en temes de comunitats i director de marketing online de Profesionalia. Va ser l’únic que va aconseguir que, tot i que es va passar 10 minuts del que tenia, ningú es mogués de la cadira fins al final. La clau va ser un power-point molt ben preparat de suport que en cap moment li va encotillar el discurs, un gran coneixement del tema i una oratòria molt ben cuidada.

Tot i els inconvenients el balanç de l’experiència és positiva: aixecar-se a les 5:00 el dimecres per agafar l’avió a corre-cuita per ser a primera hora a Madrid, un bon sopar amb els companys d’ Intercom, un bon hotel, aprendre quatre cosetes, conèixer gent del sector i la tornada amb classe business (només hi havia aquesta plaça si volia avançar la tornada 😛 ) va pagar la pena l’experiència. 😀

Ara a preprar la visita/reunió a Google Ireland de finals de març!

Democràcia directe

democracia.jpg Una forta onada de depressió arrasa les consciències dels ciutadans per la incapacitat dels partits i les institucions polítiques per escoltar i oferir-los respostes dels seus problemes. L’origen es troba amb la pròpia llei electoral, que estableix llistes electorals tancades i bloquejades, que obliga als ciutadans a votar etiquetes en lloc de persones, impedint la relació directa i el compromís dels escollits amb els seus electors. Així els diputats són impedits i obligats a obeir cegament el que dicta la direcció de cada partit, a combregar rodes de molí imposades des de dalt. Fins que no es resolgui aquesta qüestió, la frustració i l’engany polític predominarà perquè no podrem escollir el “nostre” diputat. La democràcia queda corrompuda pel gran poder creixent que tenen els partits i l’opinió dels electors no compte pel que és més important: el dia a dia de la política.

S’ha parlat molt de modificar la llei electoral però no s’ha tocat mai des de l’any 1980 perquè ja va bé als partits. Però els ciutadans necessitem reformar el sistema electoral perquè sigui més proper, transparent i atractiu pels electors i, sobretot, perquè es faci política de debò i no “de partit”. La llei actual separa els electors dels polítics amb els partits, de manera que el partit s’ha convertit en un fi en si mateix, quant només hauria de ser un instrument per encaminar el pluralisme democràtic. Aquest descontent és el que provoca l’alta abstenció (excepte quan hi ha algun factor determinant com el terrorisme) i facilita el poder de minories i lobbies, en detriment del bé comú i de les necessitats reals dels ciutadans.

La figura dels partits polítics tenia sentit al principi de la democràcia per enfortir a unes formacions polítiques dèbils, però amb el temps aquest instrument s’ha convertit amb un gegant bipartidisme que no té res a veure amb la definició de democràcia, tot al contrari, actualment s’ha prostituït la política i s’ha passat a la confrontació de les dues espanyes: la continuació de la guerra civil però a les urnes. Dos gegants sense ideari que es dediquen a desqualificar-se, odiar-se i a intercanviar insults gratuïtament però sense resoltre els problemes reals dels ciutadans, que cada dia se senten menys representats.

Una relació directe entre electors i elegits és la única que pot resoldre la perversió del sistema electoral actual, en el que un vot és un xec en blanc per a quatre anys per una de les dues grans formacions, que es van intercanviant els papers de manera cíclica i avorrida. Necessitem democràcia de debò: democràcia directa.

Intervencionisme Educatiu

educacio.jpg Arran d’una conversa amb l’Albert sobre l’anterior post  que he publicat, vam estar parlant d’un problema evident i molt greu que hi ha actualment a la nostra societat: La mala qualitat de l’educació. No entenem perquè no es prenen mesures més serioses i menys partidistes per erradicar aquest problema de soca-arrel com ja han fet la majoria de països desenvolupats o fan els que estan en similars condicions però, a diferència de nosaltres, no es volen estancar.

Aquí no en tenim prou amb estar a la cua d’Europa en educació (entre moltes altres coses) tal i com deixa en evidència l’últim informe Pisa (i tots els anteriors). Jo hi veig un gran paral·lelisme entre el sector econòmic i el sector educatiu però l’Estat sembla que no més hagi descobert els avantatges de millorar la competitivitat de les empreses i el foment de les mateixes i, en canvi, no hi ha manera que incentivi els centres educatius (ja siguin universitaris o de secundària) a millorar i a aixecar el nivell. Tant és així que cada Govern fa les seves pròpies lleis educatives quan entra al poder sense tenir en compte la repercussió i desequilibris que suposa la seva implementació.

Durant els anys noranta els governs europeus es van adonar que la privatització d’empreses públiques portava en si mateix grans avantatges per a l’Estat: elevats ingressos extres, menys despesa en subvencions, millores en el saldo pressupostari, despolititzar les decisions econòmiques, etc. Però segurament, l’avantatge principal va ser la millora de l’eficiència dels recursos i qualitat dels productes i serveis que produïen les empreses.

Des de llavors és un fet innegable que l’Administració Pública ha desenvolupat una acció consistent en política, premis o ingressos fiscals a la innovació i a la creativitat empresarial. L’Administració és conscient que la iniciativa individual i social és molt important a l’hora de generar riquesa, augmentar l’ocupació i mantenir la competitivitat de les empreses nacionals i és precisament per això que, amb més o menys mesura, o fomenta.

No obstant això, és sorprenent i incoherent l’actitud presa per l’Administració pel que fa a l’educació, ja que suposadament hauria de garantir a tots els seus ciutadans una educació universal, gratuïta i de qualitat.Tot i això en aquest camp no s’afavoreix la iniciativa privada. Tal com reflecteix l‘informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) les constants intervencions de l’Administració han estat un fracàs rotund.

Els resultats són encara més desastrosos si ens comparem amb els líders, els americans: Monopolitzen els premis nobel, lideren els rànquings de les millors universitats, publicacions especialitzades o articles científics més citats. Tots aquests resultats incontestables ens indiquen que els americans són els únics que realment entenen que l’educació és prioritària, i és més, són els únics que a part de dir-ho, actuen gastant més del doble en educació, en investigadors, en beques i un llarg etcètera que nosaltres. Un aspecte important és que ells no discriminen entre educació privada i pública, entenen que aquest no és el debat sinó si la universitat s’enfronta a un marc que li obliga a buscar els millors resultats: si realment té incentius a ser la millor. Tant li fa si l’educació és d’iniciativa privada o pública, és més, com més n’hi hagi millor, d’aquesta manera el dret a escollir educació existirà d’una vegada.

Les universitats han de competir entre elles per a atreure a més i millors alumnes i professors, no com a Espanya que els professors són funcionaris inamovibles i que els alumnes no tenen gaire elecció. Aquest marc competitiu és el millor per a la universitat: obliga a l’obtenció de millors resultats, millor qualitat, diferenciació…assegura la qualitat de l’ensenyament!

En aquest context de competència, la iniciativa i la creativitat són factors decisius per a arribar a la qualitat, però a Espanya (i especialment el govern Català) les institucions educatives duen anys sotmesos a grans canvis i normes que obstaculitzen l’autonomia dels centres d’iniciativa privada i, per tant, dificulten la competència entre els diferents centres. L’educació privada i pública estan jugant el mateix partit però amb diferents regles segons sigui visitant o local.

És insultant el nivell d’exigència i de requisits al que sotmet l’Administració als centres privats i els pocs recursos amb que conten aquests per part de l’Administració. En contraposició existeixen facilitats de l’educació pública, compte amb moltíssims més recursos (molts utilitzats ineficientment) i amb un nivell educatiu clarament per sota en estudis no universitaris i més o menys igualats en estudis universitaris.

L’experiència provada pels professionals i les institucions que, desinteressadament fan de l’educació la seva missió social o professió, s’ha de tenir en compte per part de les administracions a l’hora de traçar les polítiques educatives.

Al cap i a la fi, la pluralitat i el dinamisme del sector educatiu i per tant, de la societat, només s’aconseguirà impulsant projectes educatius innovadors, tant públics com d’iniciativa privada que impulsin les expectatives de futur dels alumnes i que ens permetin trobar solucions diferents a problemes comuns. De fet, aquest impuls que sempre ha tingut la iniciativa civil és una de les característiques més destacades de la societat catalana que fa que els estudiants i potencials emprenedors del nostre segle es trobin en un entorn empresarial divers i emergent que té un bon recolzament per part de les administracions. És una llàstima que tot aquest procés no comenci, com hauria de ser, pel sistema educatiu.

La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur.

sida.jpg La SIDA (Síndrome d’immunodeficiència Adquirida) és una patologia de la qual avui en dia tothom ha sentit a parlar. És una malaltia recent, ja que fou descoberta l’any 1981, però que ha causat molt d’impacte en la societat per ser incurable i d’evolució mortal. Es calcula que de del seu descobriment han mort més de 25milions de persones de tot el món per aquesta causa. En l’últim informe publicat d’ONUSIDA, es calcula que el 2006 hi havia 39,5 milions de persones infectades pel VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana), amb 4,3 milions de noves infeccions i 2,9 milions de morts mundials per SIDA.

La principal via de contagi és la transmissió sexual, seguida per la transmissió per via parenteral (injeccions associades al consum de drogues intravenoses). En aquest aspecte, a Espanya s’ha vist una millora d’aquest últim punt perquè l’heroïna (per via intravenosa) s’ha vist substituida per cocaïna (esnifada). Suposo que no cal dir que cap dels dos hàbits no són gens recomenables 😀 . On s’han aconseguit milllores substancials ha estat en el descens de la transmissió vertical (de mares a fills) ja sigui durant el part o durant la lactància. Així, avui en dia, menys del 2% de fills de mares seropositives es contagien de la malatia, i això és gràcies als tractaments antivirals durant l’embaràs. Aquesta xifra és molt important perquè en algun moment s’havia arribat a plantejar la possibilitat de modificar la llei d’abortament per proposar que, el sol fet de ser fill de mare seropositiva, era motiu suficient com a abortament terapèutic, eufemisme per referir-se a evitar una vida teòricament sense sentit pel sofrimet causat per la malatia o discapacitat, cosa que aquestes dades ho desmenteixen. Però bé, aquest és un altre tema per abordar més endavant…

Així doncs, sembla ser que la transmissió sexual (ja sigui heterosexual o homosexual) és el principal camp de batalla per frenar l’epidèrmia mundial del SIDA. Com que és un problema de nivell mundial molt important s’hi han destinat molt recursos a aquest objecte amb la finalitat de frenar-la. El canvi més recent en la política anitària en aquest sentit ha estat el protocol Lancet 2004, en referència a un article publicat en aquesta revista científica.

Aquest protocol es basa en l’estratègia “ABC” consensuada per més de 100 experts en la matèria. Les tres lletres fan referència a tres paraules en anglès que resumeixen l’actitud davant dels factors de risc de contagi:

A) Abstinence (Abstinència): recomanar als joves endarrerir el màxim possible l’inici de relacions sexuals

B) Be faithful (Fidelitat): fomentar la monogàmia mútua, és a dir, disminuir la promiscuïtat (infidelitat).

C) Condom (Preservatiu): en cas de fallar els dos punts anteriors, utilitzar el preservatiu en les relacions de risc.

La novetat d’aquesta estratègia és que fragmenta el missatge i, per tant, incideix en poblacions distintes de forma diferent. No té sentit donar el mateix consell a un adolescent de 17 anys que a una dona que comercialitza amb el seu cos com a forma de subsistència.

En aquestes situacions el més important és l’eficàcia, veure si realment és capaç d’aturar la pandèmia. Des d’aquest punt de vista hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En primer lloc, la política A i B eviten el risc de contagiar-se mitjançant la via sexual. Si hom no té relacions és impossible que s’infecti, suposo que queda clar 😉 . Si una parella no contagiada manté relacions només entre els cònjuges, també és impossible contagiar-se. Per això, són actituds que eiten el contagi del VIH.

No passa el mateix amb la política C, que és una política de reducció de risc. Recentment, la colaboració Cochrane, una entitat no governamental que analitza les dades científiques a la recerca d’evidència científiques, va publicar un anàlisi on arribava a la conclusió, després d’analitzar a fons tots els assaig clínics publicats, que el preservatiu protegeix en un 80%. És a dir, un 20% de persones que mantenen relacions sexuals de risc durant un any i que utilitzen el profilàctic acabaran contegiant-se del VIH. Quan es va publicar aquesta dada en el CDC americà (Centre per al Control i la Prevenció de les Malalties), es va obrir un fort debat polític on s’intentà invalidar aquest resultat. El que és evident és que les dades empíriques són indiscutibles, una cosa molt diferent és la interpretació política que se li vulgui donar: per a uns s’està protegint el 80% de la població de contagiar-se i, per tant, s’ha de seguir impulsant, i per altres és un mètode amb un 20% de marge d’error (científicament és moltíssim!) i, per tant, s’hauria de prohibir perquè és poc eficaç. En qualsevol cas, per contra del que defensen alguns sectors de la societat i alguns polítics, el que queda clar és que el preservatiu no evita el risc d’infectar-se, el disminueix un 80%. Per tant, és una fal·làcia seguir utilitzant el lema de “sexe segur” com a sinònim d’utilitzar el preservatiu.

Actualment encara no s’ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política actual de preservatius per a tothom. Un exemple d’això és Sud-pafrica que amb 48 milions d’habitants, l’any 2004 es van distribuir uns 450 milions de preservatius però l’epidèmia segueix creixent. Encara que no agradi a molts defensors del profilàctic, aques fenomen s’explica per un efecte de compensació. M’explico: tal i com he exposat abans, no nego que el preservatiu redueix el risc de contagiar-se en una relació, però en generar una falsa sensació de seguretat, causa que s’augmenti el número de relacions de risc i, per tant, es compensi la balança i al final segueixi havent-hi més infeccions malgrat la hipotètica protecció.

Pel que fa a la política ABC, els resultats són molt encoratjadors. Uganda, Simbabwe i Dènia són tres països on recentment s’ha observat que l’epidèmia s’està frenant. Quan s’han analitzat els motius daquesta desacceleració, s’ha vist qeu el consum de preservatius s’ha mantingut estable, però qeu ha disminuït l’índex de promiscuïtat (infidelitat) i s’ha endarrerit l’edat d’iniciaicó sexual. Aquestes són proves irrefutables que el canvi de conductes de ris és eficaç per a la prevenció del contagi pel VIH.

Sovint s’ha mantingut que no es pot, des del govern, aconseguir que la gent adopti conductes de menor risc i que la prevenció s’ha de reduir a promoure el preservatiu. No deixa de ser curiosa aquesta afirmació, quan per evitar els accidents automobilístics s’afirma que no es pot condiur si has consumit alcohol o que un s’ha de cordar el cinturó abans de conduir. O quan contínuament se’ns envien missatges de què no hem de fumar perquè és una conducta de risc per a múltiples malalties. ¿No són tots aquest exemples d’algunes polítiques basades en canvis de conductes de risc? ¿Per què, doncs, en el nostre país seguim amb les campanyes basades únicament en el preservatiu? El primer deure d’un govern és vetllar pel bé comú. S’ha d’exigir qeu els nostres polítics dissenyin campanyes que expliquin a la població la política del ABC, que s’ha demostrat ser eficaç. Cada persona és lliure de fer el que vulgui amb aquesta informació, però és molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible, quan se sap que no ho és i silenciar altres conductes més eficaç com el d’evitar les conductes de risc (relacions precoces i la promiscuïtat). No deixa de ser sorprenent que organismes no governamentals , com la Creu Roja, segueixin les mateixes falsedats que els nostres polítics, que per motius ideològics podríem arribara entendre que propugnin contra tota evidència científica i faltant greument a la veritat (Potser és que hi ha algun tipus d’interés amagat i per això es ridiculitza tothom que, mirant el bé comú, defensa el mètode ABC).

Mentre Europa (i també a casa nostra) no s’adopti la política del ABC, seguirem observant, atònits, l’expansió imparable de la xifra de seropositius (infectats pel virus). El govern intenta mig enganyar-nos dient-nos que s’ha frenat la xifra de pacients amb SIDA, que és cert, però no pas gràcies a què es freni la infecció, sinó als caríssims tractaments que han aconseguit endarrerir l’aparició d’aquest estadi final de la infecció. Un altre tema seria parlar del cost que suposa a la nostra sanitat pública un tractament d’aquest caire i el que ens podriem estalviar amb una bona prevenció tal i com es fa amb els accidents de trànsit.

Està en mans de tots i és la nostra responsabilitat informar-nos i formar els que ens envolten sobre aquest tema social. Per a més informació us recomano el llibre titulat Propóntelo, propónselo, que irònicament imita el mític eslogan publicitari del “Póntelo, pónselo”, elaborat per tres experts en la matèria de la Universitat de Navarra. Com que no tinc interessos comercials ocults, ni comissions de cap mena, comentar que els drets d’autor d’aquest llibre s’han destinat a organitzacions que ajuden a orfes infectats pel VIH. ( Jo encara no me l’he pogut llegir…)

Conclusió ràpida, per si no vols llegir tot el rotllo 😀 : La primera opció ha de ser l’abstinència (endarrerir l’inici de les relacions sexuals). La segona, que siguis fidel a la teva parella que tant estimes (jo t’ho recomano). En cas de fallar els dos punts anteriors i, pel bé de tots, utilitza el preservatiu!

Adaptació d’un article del metge d’Onocologia mèdica Joaquim Bosch Barrera.