Best Workplaces España 2008

El Great Place to Work Institute Europa ha elaborat la llista de les 50 millors empreses on treballar després de dur a terme l’estudi annual. Per poder decidir quina posició ocupa cada empresa al rànking, es fa una enquesta força extensa (és un test que demana dedicar-li uns 20 minuts contestar totes les preguntes) i es fa a tots els treballadors de manera absolutament anònima i confidencial (de fet, no és obligatòri contestar). Aquesta informació és molt valuosa dintre del proces d’anàlisis -avaluació i selecció ja que representa 2/3 del pes de la nota. L’altra part prové de l’estudi de l’auditora i la ponderació de les preguntes.
Fa gairebé un mes, des del comité de direcció d’Emagister ens van informar que l’empresa havia demanat que se li fes l’estudi i que rebriem, tots i cadascun dels treballadors, un email d’aquesta empresa amb un test per contestar. Jo el vaig omplir i us he seleccionat algunes preguntes per veure quins són els criteris amb els que es basen per elaborar l’ordenació, clarament a afavorir un bon ambient de treball, amb un salari equilibrat amb les responsabilitats i a poder optar a noves oportunitats dintre la mateixa empresa.

– Mi trabajo tiene un sentido especial: no es “simplemente un trabajo”.
– Nos gusta venir a trabajar aquí.
– Aquí nos preocupamos los unos por los otros.
– A las personas se las anima a que equilibren su vida profesional y personal.
– Recomendaría (Emagister) a otros como un buen lugar para trabajar.

Un dels objectius d’aquest Institut és ajudar a les empreses que demanen ser auditades a que la seva empresa sigui un excel•lent lloc de treball, independentment del tipus i sector de l’empresa. Tot i que la teoria és molt maca, sembla força evident que les millors empreses per treballar-hi són de capital humà; on el més important són les persones i no tant les màquines o les instal•lacions, són empreses que necessiten personal altament qualificat i el rendiment depen molt de l’ambient de treball, l’estat d’ànim i altres variables personals dels treballadors. Per tant, sembla lógic que siguin aquest tipus d’empreses els que lideren el mercat.
Cal destacar que Emagister ha assolit l’onzena posició de la seva categoria, tot i que està molt lluny d’altres empreses del mateix sector com pot ser Softonic (segon) o el mateix Grupo Intercom (primer).

Per tant, encara ens queda molt per fer a Emagister per estar liderant el rànking l’any que ve, tot i que no només no està gens malament, sinó que ja es nota que s’està treballant per millorar: demà anem tots a fer una activitat a l’aire lliure tot el matí. Es pot escollir entre un matí als Karts, Spa o una activitat outdoor al Montseny. Jo, evidentment, me’n vaig als Karts! 😀 (ja veieu que no ens podem queixar)

Cap a Madrid: Online Marketing España ’08 (OME)

ome.jpg El dimecres 12 i 13 de març passat vaig poder formar part de l’expedició (en representació d’Emagister) de Grupo Intercom que assistia a la Online Marketing España (OME), la Feria & Congreso para Marketing Digital y Publicidad en Internet que es va celebrar al Palacio Municipal de Congresos Campo de las Naciones ( evidentment a Madrid; només faltaria que Barcelona s’espavilés i aconseguís algunt events de referència per posicionar-se a nivell europeu d’aquest sector ).

L’ OME és un dels esdeveniments més importants que se celebra a Espanya (sinó el que més) i havia aconseguit crear unes bones expectatives. Realment hi va participar molta gent: molts visitants, molts ponents i, sobretot, molts stands d’empreses punteres del sector (entre altres la de Grupo Intercom). Les xifres diuen força de la magnitud de l’esdeveniment: més de 80 stands d’empreses i agències de publicitat/marketing i més de 4000 visitants en dos dies (Indicadors de la bona salut del mercat). Per altra banda, també era un congrés, de manera que paral·lelament a les exposicions comercials, hi havia més de 60 conferències en dos dies, taules rodones i workshops de diferents temàtiques d’aquest sector (Online Marketing, Afiliats, Mobile Marketing, Marketing de Buscadors, xarxes socials…) i amb ponents de primera línia internacional.

Foto de l’stand més original, el de Grup Intercom a l’OME’08: (del sopar de divendres millor que no en posi cap 😉 )

ome_stand_grupo.jpg

A priori semblava que hauria de ser una autèntica revolució del sector a Espanya: doblava superfície, assistents, stands… però hi ha dues lectures totalment diferents. Des del punt de vista de fira va ser perfecte: estava tot enfocat des del punt de vista comercial, de manera que per fer contactes, reunions, retrobar-te amb col·legues del sector i contacatar amb potencials o actuals proveïdors va ser francament molt interessant, però jo hi anava, sobretot, per la part de conferències i seminaris, per formació: aprendre noves tècniques que s’exposessin, aplicacions noves, casos d’èxit, alguna primícia, etc. Però res de tot això, les conferències estaven totes patrocinades per agències o empreses que intentaven vendre el seu producte de manera més o menys descarada. En la meva opinió, la magnitud de l’esdeveniment se’ls hi va anar de les mans a l’organització:

– Les sales es van quedar totes petites, assistents drets al final i al voltant de la sala, com que les sales no estaven escalonades i els ponents no estaven alçats, el públic no en tenia visibilitat, l’àudio fallava…

– Mala ventilació: Molta calor i l’ambient molt carregat ( inclús algun escapament de gasos! :S )

– Els temes estaven mal enfocats, superficials, no entraven en matèria i estaven poc preparats: a vegades hi havia 5 ponents per només una hora, fins i tot un ponent ens va reconèixer, abans de la taula rodona, que no sabia ni de què havia de parlar perquè no l’havien informat…

– Tot estava ple de gom a gom: prendre un refrigeri al bar era una autèntica odissea i per dinar al càtering de la fira era un veritable suïcidi!

– No hi havia Wifi al recinte! 😦

Vaja, que és una llàstima que aconsegueixin l’èxit d’assistència d’empreses i aquest poder de convocatòria i que ho enfoquin tant a la part comercial. Des del meu punt de vista, s’haguessin pogut aconseguir ambdues coses: bones relacions comercials però amb un nivell alt dels seminaris ( Preparar més els temes, estructurar millor els debats i convidat a gent més potent i carismàtica del sector).

Comparteixo amb el meu amic Enric que la millor ponència (i amb mooolta diferència) va ser la de “Comuniting: ¿Cómo usar las comunidades virtuales para ganar clientes reales?” d’en Pere Rosales, un expert en temes de comunitats i director de marketing online de Profesionalia. Va ser l’únic que va aconseguir que, tot i que es va passar 10 minuts del que tenia, ningú es mogués de la cadira fins al final. La clau va ser un power-point molt ben preparat de suport que en cap moment li va encotillar el discurs, un gran coneixement del tema i una oratòria molt ben cuidada.

Tot i els inconvenients el balanç de l’experiència és positiva: aixecar-se a les 5:00 el dimecres per agafar l’avió a corre-cuita per ser a primera hora a Madrid, un bon sopar amb els companys d’ Intercom, un bon hotel, aprendre quatre cosetes, conèixer gent del sector i la tornada amb classe business (només hi havia aquesta plaça si volia avançar la tornada 😛 ) va pagar la pena l’experiència. 😀

Ara a preprar la visita/reunió a Google Ireland de finals de març!

Intervencionisme Educatiu

educacio.jpg Arran d’una conversa amb l’Albert sobre l’anterior post  que he publicat, vam estar parlant d’un problema evident i molt greu que hi ha actualment a la nostra societat: La mala qualitat de l’educació. No entenem perquè no es prenen mesures més serioses i menys partidistes per erradicar aquest problema de soca-arrel com ja han fet la majoria de països desenvolupats o fan els que estan en similars condicions però, a diferència de nosaltres, no es volen estancar.

Aquí no en tenim prou amb estar a la cua d’Europa en educació (entre moltes altres coses) tal i com deixa en evidència l’últim informe Pisa (i tots els anteriors). Jo hi veig un gran paral·lelisme entre el sector econòmic i el sector educatiu però l’Estat sembla que no més hagi descobert els avantatges de millorar la competitivitat de les empreses i el foment de les mateixes i, en canvi, no hi ha manera que incentivi els centres educatius (ja siguin universitaris o de secundària) a millorar i a aixecar el nivell. Tant és així que cada Govern fa les seves pròpies lleis educatives quan entra al poder sense tenir en compte la repercussió i desequilibris que suposa la seva implementació.

Durant els anys noranta els governs europeus es van adonar que la privatització d’empreses públiques portava en si mateix grans avantatges per a l’Estat: elevats ingressos extres, menys despesa en subvencions, millores en el saldo pressupostari, despolititzar les decisions econòmiques, etc. Però segurament, l’avantatge principal va ser la millora de l’eficiència dels recursos i qualitat dels productes i serveis que produïen les empreses.

Des de llavors és un fet innegable que l’Administració Pública ha desenvolupat una acció consistent en política, premis o ingressos fiscals a la innovació i a la creativitat empresarial. L’Administració és conscient que la iniciativa individual i social és molt important a l’hora de generar riquesa, augmentar l’ocupació i mantenir la competitivitat de les empreses nacionals i és precisament per això que, amb més o menys mesura, o fomenta.

No obstant això, és sorprenent i incoherent l’actitud presa per l’Administració pel que fa a l’educació, ja que suposadament hauria de garantir a tots els seus ciutadans una educació universal, gratuïta i de qualitat.Tot i això en aquest camp no s’afavoreix la iniciativa privada. Tal com reflecteix l‘informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) les constants intervencions de l’Administració han estat un fracàs rotund.

Els resultats són encara més desastrosos si ens comparem amb els líders, els americans: Monopolitzen els premis nobel, lideren els rànquings de les millors universitats, publicacions especialitzades o articles científics més citats. Tots aquests resultats incontestables ens indiquen que els americans són els únics que realment entenen que l’educació és prioritària, i és més, són els únics que a part de dir-ho, actuen gastant més del doble en educació, en investigadors, en beques i un llarg etcètera que nosaltres. Un aspecte important és que ells no discriminen entre educació privada i pública, entenen que aquest no és el debat sinó si la universitat s’enfronta a un marc que li obliga a buscar els millors resultats: si realment té incentius a ser la millor. Tant li fa si l’educació és d’iniciativa privada o pública, és més, com més n’hi hagi millor, d’aquesta manera el dret a escollir educació existirà d’una vegada.

Les universitats han de competir entre elles per a atreure a més i millors alumnes i professors, no com a Espanya que els professors són funcionaris inamovibles i que els alumnes no tenen gaire elecció. Aquest marc competitiu és el millor per a la universitat: obliga a l’obtenció de millors resultats, millor qualitat, diferenciació…assegura la qualitat de l’ensenyament!

En aquest context de competència, la iniciativa i la creativitat són factors decisius per a arribar a la qualitat, però a Espanya (i especialment el govern Català) les institucions educatives duen anys sotmesos a grans canvis i normes que obstaculitzen l’autonomia dels centres d’iniciativa privada i, per tant, dificulten la competència entre els diferents centres. L’educació privada i pública estan jugant el mateix partit però amb diferents regles segons sigui visitant o local.

És insultant el nivell d’exigència i de requisits al que sotmet l’Administració als centres privats i els pocs recursos amb que conten aquests per part de l’Administració. En contraposició existeixen facilitats de l’educació pública, compte amb moltíssims més recursos (molts utilitzats ineficientment) i amb un nivell educatiu clarament per sota en estudis no universitaris i més o menys igualats en estudis universitaris.

L’experiència provada pels professionals i les institucions que, desinteressadament fan de l’educació la seva missió social o professió, s’ha de tenir en compte per part de les administracions a l’hora de traçar les polítiques educatives.

Al cap i a la fi, la pluralitat i el dinamisme del sector educatiu i per tant, de la societat, només s’aconseguirà impulsant projectes educatius innovadors, tant públics com d’iniciativa privada que impulsin les expectatives de futur dels alumnes i que ens permetin trobar solucions diferents a problemes comuns. De fet, aquest impuls que sempre ha tingut la iniciativa civil és una de les característiques més destacades de la societat catalana que fa que els estudiants i potencials emprenedors del nostre segle es trobin en un entorn empresarial divers i emergent que té un bon recolzament per part de les administracions. És una llàstima que tot aquest procés no comenci, com hauria de ser, pel sistema educatiu.

La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur.

sida.jpg La SIDA (Síndrome d’immunodeficiència Adquirida) és una patologia de la qual avui en dia tothom ha sentit a parlar. És una malaltia recent, ja que fou descoberta l’any 1981, però que ha causat molt d’impacte en la societat per ser incurable i d’evolució mortal. Es calcula que de del seu descobriment han mort més de 25milions de persones de tot el món per aquesta causa. En l’últim informe publicat d’ONUSIDA, es calcula que el 2006 hi havia 39,5 milions de persones infectades pel VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana), amb 4,3 milions de noves infeccions i 2,9 milions de morts mundials per SIDA.

La principal via de contagi és la transmissió sexual, seguida per la transmissió per via parenteral (injeccions associades al consum de drogues intravenoses). En aquest aspecte, a Espanya s’ha vist una millora d’aquest últim punt perquè l’heroïna (per via intravenosa) s’ha vist substituida per cocaïna (esnifada). Suposo que no cal dir que cap dels dos hàbits no són gens recomenables 😀 . On s’han aconseguit milllores substancials ha estat en el descens de la transmissió vertical (de mares a fills) ja sigui durant el part o durant la lactància. Així, avui en dia, menys del 2% de fills de mares seropositives es contagien de la malatia, i això és gràcies als tractaments antivirals durant l’embaràs. Aquesta xifra és molt important perquè en algun moment s’havia arribat a plantejar la possibilitat de modificar la llei d’abortament per proposar que, el sol fet de ser fill de mare seropositiva, era motiu suficient com a abortament terapèutic, eufemisme per referir-se a evitar una vida teòricament sense sentit pel sofrimet causat per la malatia o discapacitat, cosa que aquestes dades ho desmenteixen. Però bé, aquest és un altre tema per abordar més endavant…

Així doncs, sembla ser que la transmissió sexual (ja sigui heterosexual o homosexual) és el principal camp de batalla per frenar l’epidèrmia mundial del SIDA. Com que és un problema de nivell mundial molt important s’hi han destinat molt recursos a aquest objecte amb la finalitat de frenar-la. El canvi més recent en la política anitària en aquest sentit ha estat el protocol Lancet 2004, en referència a un article publicat en aquesta revista científica.

Aquest protocol es basa en l’estratègia “ABC” consensuada per més de 100 experts en la matèria. Les tres lletres fan referència a tres paraules en anglès que resumeixen l’actitud davant dels factors de risc de contagi:

A) Abstinence (Abstinència): recomanar als joves endarrerir el màxim possible l’inici de relacions sexuals

B) Be faithful (Fidelitat): fomentar la monogàmia mútua, és a dir, disminuir la promiscuïtat (infidelitat).

C) Condom (Preservatiu): en cas de fallar els dos punts anteriors, utilitzar el preservatiu en les relacions de risc.

La novetat d’aquesta estratègia és que fragmenta el missatge i, per tant, incideix en poblacions distintes de forma diferent. No té sentit donar el mateix consell a un adolescent de 17 anys que a una dona que comercialitza amb el seu cos com a forma de subsistència.

En aquestes situacions el més important és l’eficàcia, veure si realment és capaç d’aturar la pandèmia. Des d’aquest punt de vista hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En primer lloc, la política A i B eviten el risc de contagiar-se mitjançant la via sexual. Si hom no té relacions és impossible que s’infecti, suposo que queda clar 😉 . Si una parella no contagiada manté relacions només entre els cònjuges, també és impossible contagiar-se. Per això, són actituds que eiten el contagi del VIH.

No passa el mateix amb la política C, que és una política de reducció de risc. Recentment, la colaboració Cochrane, una entitat no governamental que analitza les dades científiques a la recerca d’evidència científiques, va publicar un anàlisi on arribava a la conclusió, després d’analitzar a fons tots els assaig clínics publicats, que el preservatiu protegeix en un 80%. És a dir, un 20% de persones que mantenen relacions sexuals de risc durant un any i que utilitzen el profilàctic acabaran contegiant-se del VIH. Quan es va publicar aquesta dada en el CDC americà (Centre per al Control i la Prevenció de les Malalties), es va obrir un fort debat polític on s’intentà invalidar aquest resultat. El que és evident és que les dades empíriques són indiscutibles, una cosa molt diferent és la interpretació política que se li vulgui donar: per a uns s’està protegint el 80% de la població de contagiar-se i, per tant, s’ha de seguir impulsant, i per altres és un mètode amb un 20% de marge d’error (científicament és moltíssim!) i, per tant, s’hauria de prohibir perquè és poc eficaç. En qualsevol cas, per contra del que defensen alguns sectors de la societat i alguns polítics, el que queda clar és que el preservatiu no evita el risc d’infectar-se, el disminueix un 80%. Per tant, és una fal·làcia seguir utilitzant el lema de “sexe segur” com a sinònim d’utilitzar el preservatiu.

Actualment encara no s’ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política actual de preservatius per a tothom. Un exemple d’això és Sud-pafrica que amb 48 milions d’habitants, l’any 2004 es van distribuir uns 450 milions de preservatius però l’epidèmia segueix creixent. Encara que no agradi a molts defensors del profilàctic, aques fenomen s’explica per un efecte de compensació. M’explico: tal i com he exposat abans, no nego que el preservatiu redueix el risc de contagiar-se en una relació, però en generar una falsa sensació de seguretat, causa que s’augmenti el número de relacions de risc i, per tant, es compensi la balança i al final segueixi havent-hi més infeccions malgrat la hipotètica protecció.

Pel que fa a la política ABC, els resultats són molt encoratjadors. Uganda, Simbabwe i Dènia són tres països on recentment s’ha observat que l’epidèmia s’està frenant. Quan s’han analitzat els motius daquesta desacceleració, s’ha vist qeu el consum de preservatius s’ha mantingut estable, però qeu ha disminuït l’índex de promiscuïtat (infidelitat) i s’ha endarrerit l’edat d’iniciaicó sexual. Aquestes són proves irrefutables que el canvi de conductes de ris és eficaç per a la prevenció del contagi pel VIH.

Sovint s’ha mantingut que no es pot, des del govern, aconseguir que la gent adopti conductes de menor risc i que la prevenció s’ha de reduir a promoure el preservatiu. No deixa de ser curiosa aquesta afirmació, quan per evitar els accidents automobilístics s’afirma que no es pot condiur si has consumit alcohol o que un s’ha de cordar el cinturó abans de conduir. O quan contínuament se’ns envien missatges de què no hem de fumar perquè és una conducta de risc per a múltiples malalties. ¿No són tots aquest exemples d’algunes polítiques basades en canvis de conductes de risc? ¿Per què, doncs, en el nostre país seguim amb les campanyes basades únicament en el preservatiu? El primer deure d’un govern és vetllar pel bé comú. S’ha d’exigir qeu els nostres polítics dissenyin campanyes que expliquin a la població la política del ABC, que s’ha demostrat ser eficaç. Cada persona és lliure de fer el que vulgui amb aquesta informació, però és molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible, quan se sap que no ho és i silenciar altres conductes més eficaç com el d’evitar les conductes de risc (relacions precoces i la promiscuïtat). No deixa de ser sorprenent que organismes no governamentals , com la Creu Roja, segueixin les mateixes falsedats que els nostres polítics, que per motius ideològics podríem arribara entendre que propugnin contra tota evidència científica i faltant greument a la veritat (Potser és que hi ha algun tipus d’interés amagat i per això es ridiculitza tothom que, mirant el bé comú, defensa el mètode ABC).

Mentre Europa (i també a casa nostra) no s’adopti la política del ABC, seguirem observant, atònits, l’expansió imparable de la xifra de seropositius (infectats pel virus). El govern intenta mig enganyar-nos dient-nos que s’ha frenat la xifra de pacients amb SIDA, que és cert, però no pas gràcies a què es freni la infecció, sinó als caríssims tractaments que han aconseguit endarrerir l’aparició d’aquest estadi final de la infecció. Un altre tema seria parlar del cost que suposa a la nostra sanitat pública un tractament d’aquest caire i el que ens podriem estalviar amb una bona prevenció tal i com es fa amb els accidents de trànsit.

Està en mans de tots i és la nostra responsabilitat informar-nos i formar els que ens envolten sobre aquest tema social. Per a més informació us recomano el llibre titulat Propóntelo, propónselo, que irònicament imita el mític eslogan publicitari del “Póntelo, pónselo”, elaborat per tres experts en la matèria de la Universitat de Navarra. Com que no tinc interessos comercials ocults, ni comissions de cap mena, comentar que els drets d’autor d’aquest llibre s’han destinat a organitzacions que ajuden a orfes infectats pel VIH. ( Jo encara no me l’he pogut llegir…)

Conclusió ràpida, per si no vols llegir tot el rotllo 😀 : La primera opció ha de ser l’abstinència (endarrerir l’inici de les relacions sexuals). La segona, que siguis fidel a la teva parella que tant estimes (jo t’ho recomano). En cas de fallar els dos punts anteriors i, pel bé de tots, utilitza el preservatiu!

Adaptació d’un article del metge d’Onocologia mèdica Joaquim Bosch Barrera.

El cànon digital no és la millor solució.

logo_sgae_fundada.jpg La remuneració compensatòria per còpia privada o cànon per còpia privada és una taxa que s’aplica a diversos mitjans de gravació amb la que es recapten recursos que rebran els autors, editors, productors i artistes, associats a alguna entitat de gestió de drets d’autor en concepte de compensació per còpies que fan dels seus treballs.

El cànon per còpia privada es cobra a l’Estat Espanyol als fabricants i importadors dels equips, aparells i materials que serveixen per a la gravació d’obres musicals o audiovisuals. No obstant, la SGAE indica clarament que la Ley de Propiedad Intelectual considera responsables solidaris del pagament de la remuneració als distribuïdors, majoristes i minoristes successius, impost que lògicament traslladen al consumidor en la seva totalitat i a efectes pràctics encareix el preu final del producte (com si fos l’iva).

Aquest cànon es cobra a tots els compradors de material susceptible de gravar; ja sigui un professional del so, un artista que necessita material per gravar, un estudiant que necessita un “pen” per guardar els seus treballs o un esportista que té el seu ipod nou de reis per estar distret mentre practica el seu esport preferit.

Més que posar-se a discutir sobre si és o no licit, si hi ha una doble imposició perquè paguem els drets d’autor dues vegades (quan comprem el cd i quan volem fer una copia) o si el cànon és baix o massa alt, si això ens fa menys competitius respecte els altres països… Jo sóc dels que crec que les crisis sempre són bones i que sempre se’n pot treure l’aigua clara, de manera que jo us animo a reflexionar sobre la situació actual. Les organitzacions manifesten un rebuig a gravar els suports, equips o xarxes i la tecnologia en general amb cànons, els quals els beneficiaris són un secotr econòmic o activitat d’intermediació específics. Va en contra de l’interès general, ja que això comprota que qualsevol col·lectiu o secotr que es vegi afectat per un canvi tecnològic pugui reclamar un cànon similar sobre la tecnologia que ha provocat aquest canvi, i pugui entorpir el desenvolupament de nous models de negoci. És que no veuen que les noves tecnologies propicien un canvi de model de negoci amb canals de distribució alternatius als models tradicionals? (itunes)

Un cànon no pot protegir un canal davant d’un altre, l’evolució al món digital des de l’analògic ha de permetre que la gestió dels drets pugui realitzar-se per altre mètodes diferents. Una vegada més, estem davant d’una mesura que no soluciona el problema de fons i legitima, d’alguna manera, la pròpia descàrrega il·legal de música i altre productes culturals. Si ja paguem un cànon, per què no es legalitzen les còpies?

La taca de les cases d’apostes

quiniela.jpg Des que existeixen les cases d’apostes esportives on-line el negoci no ha parat de créixer. Aquest canal nou és un model de negoci que ha generat, només a l’estat espanyol, més de 400 milions d’euros segons l’Asociación Española de Apostadores Deportivos por Internet (AEDAPI). La seva proliferació ha donat lloc a diferents casos d’escàndol provocats per persones vinculades al món de l’esport que manipulen els partits i resultats que facin falta a canvi d’una suculenta i atractiva quantitat de diners.

L’últim cas que ha sortit a la llum és el del tennista argenti Vasallo Argüello i el rus Dadyvenko. Es va dur a terme en un partit de vuitens de final del Torneo Sopot. Tot i el gran volum inexplicable de juguesques a favor d’Argüello (num. 87 del ranking mundial) contra Dadyvenko (núm. 4). Després de guanyar el primer set i perdre el segon, al tercer el rus va abandonar per unes molèsties. Casualitat?

Tot i això, les juguesques on-line no deixen de ser un problema que s’exten de manera discriminada arreu del món. A la majoria de països europeus, tot i moure més de 12.000milions d’euros anuals, són il·legals, però escapen de la llei perquè tenen les seus a paradisos fiscals, com Gibraltar, o en països de la UE que sí que són legals, com Malta o Àustria. Són negocis que originen poques despeses i són molt rentables. Per contra, suposen una clara amenaça a les clàssiques loteries i juguesques que no paren de caure en facturació.

Els reis es queden sense la Wii

nintendo_wii_1.jpg La Nintendo Wii ha tingut tant d’èxit que inclús abans de començar-se a vendre ja estava esgotada. La Wii s’ha convertit en la consola domèstica més venuda de tota la història (segons Nintendo). Però el que segur que és cert és que han venut 325.000 consoles a Europa els dos primers dies i actualment no estan disponibles a cap botiga.

Ningú va pensar que podria tenir tant d’èxit quan Nintendo va apostar fort per una consola “tecnològicament” per darrere de les altres de la seva mateixa generació, com la PS3 de Sony o la Xbox 360 de Microsft, però el fet és que li va sortir bé apostar pel seu revolucionari comandament i la seva senzillesa.

Tant és així, que ni els mateixos de la Nintendo s’ho esperaven que s’han quedat sense existències i ja han anunciat als reis mags que no arribaran a tota la demanda. És per això que s’ha tallat de cop la campanya publicitària i l’han desviat a promocionar la seva germana petita: la Nintendo DS. Fixeu-vos que a partir d’ara ja no veurem cap més anuncia a la televisió ni enganxat a les parets de la Wii, en canvi ens trobem a la petita DS fins i tot a la sopa.

Tot i que els jocs d’aquesta nova consola són molt limitats (pocs jugadors, poques pantalles, gràficament millorable…) el que la fa diferent i més atractiva que les altres és el seu comandament sensible al moviment i el seu preu. Mentre que els seus competidors directes venen les consoles per més de 400 (hi ha versión encara més cares), la Wii “només” en val 250€. Amb la combinació d’aquestes dos variables ha aconseguit atraure els jugadors ocasionals que no estan disposats a pagar l’elevat preu de les altres consoles (a part dels fans de Nintendo) i que no necessiten tanta “experiència” per poder gaudir del joc.

Ara la pregunta que em plantejo és si la tendència seguirà igual, o encara ens falta veure la pujada de la tant esperada PS3?

Canvi climàtic: veritats i exageracions del debat de l’any

pedro_videla.jpg L‘escalfament global de la Terra és un fet gairebé inqüestionable, ara bé, el que sí que es qüestiona des de diferents sectors de la societat és la seva causa. Últimament se n’ha sentit a parlar molt i s’ha convertit amb el tema de moda gràcies a l’apocalíptica pel·lícula An inconvenient Truth d’ Al Gore, però tot i això, encara hi abunda la falta d’informació objectiva i fiable. Si a tots aquest factors hi sumem la demagògia fàcil i els interessos polítics es converteix en una autèntica guerra ideològica d’imprevisibles conseqüències.

Amb l’afany d’intentar informar-me de primera mà del tema, ahir vaig assistir a la conferència que ha impartit el professor Pedro Videla, professor del departament d’economia de l’ IESE Business school, a la seu de Barcelona.

Intentaré fer un resum de les idees més interessants d’aquesta conferència.

Arguments dels que defensen que el canvi climàtic és producte de l’activitat humana:

– Concepte clau: Relació de causalitat entre l’increment de CO2 que acompanya un creixement de la temperatura mitjà de la Terra.

– El nord s’ha escalfat més perquè la relació entre terra i aigua és més petita que a l’hemisferi sud.

– Altres factors com la desforestació, gasos hivernacles exageren encara més l’efecte.

– Els 11 anys més calorosos han passat els últims 12 anys.

– Els óssos polars estan en extinció, proliferació de malalties, desglaç del Kilimanjaro

Arguments dels “escèptics” que creuen que es dóna aquesta correlació:

-Si realment hi ha tant correlació entre CO2 i temperatura, perquè a partir dels anys 40, quan comença una etapa de creixement econòmic per la reconstrucció d’Europa , no només no augmenta, sinó que la temperatura disminueix?

– El canvi climàtic és natural perquè no és totalment creixent, sinó que segueix pujant i baixant com ha fet al llarg de la història. Efecte natural més exagerat.

– Segons fórmules economètriques objectives i públiques, els pics de temperatura venen abans que els pic de CO2, per tant, com pot ser que el causant estigui esbiaixada? (personalment recomano llegir la teoria dels Cicles de Milankovitch perquè explica que potser hi ha un altre factor que implica aquest dos)

– Tot i l’evident augment de la temperatura, al llarg de la història hi ha hagut anys que la temperatura ha superat la del s.XX

– Les fórmules que s’utilitzen per fer els càlculs i estimacions dels procanvi climàtic no són públiques, en canvi els que no comparteixen la causalitat de l’efecte humà sí i es poden consultar.

– Curiositats: de les 12 espècies d´óssos polars, 10 estant creixent i només dues han disminuit la població. El número d’uracans d’aquest segle està per sota la mitjana, va augmentar més la malària al s.XIX que actualment. Es va començar a fondre el glaciar del Kilimanjaro al voltant del 1800 quan encara no existia la contaminació …

Total, encara que hi ha arguments als dos bàndols i no en podem treure l’aigua clara. El que a mi no em sembla bé és que s’intenta col·locar el debat a un nivell moral i no a un nivell científic que és on ha d’estar (infondre por a la població). Actualment el problema encara necessita moltíssim estudi científic per poder passar a ser un debat moral, per tant el que s’hauria de fer és estudiar-lo des d’aquest punt de vista : científic.

Potser des del punt de vista científic és poden ponderar les prioritats per saber quins són els conflictes o problemes que actuals als que s’ha de fer front. Potser és un problema més d’assignació de recursos! En aquest cas s’hauria de valorar quins són els diferents problemes i si n’hi ha de més importants i urgents que els d’un petit canvi potencial de la temperatura que tampoc està clar quin és l’origen.

Segurament, després duna discussió científica ens adonem que hi ha algunes necessitats més urgents o més importants ( ull! no vull dir que aquesta no ho sigui!) a les que hem respondre amb la mateixa o més contundència: 800 milions de persones moren de gana, un bilió no té aigua potable, dos bilions no tenen ni sanitat mínima, 175 milions d’immigrants internacionals, 940 milions d’analfabets adults…

La Cigala i la Formiga

cigala-i-formiga.jpg Ahir em va arribar un forward que em va sorprendre gratament. És la faula clàssica més famosa, La Cigala i la Formiga però actualitzada als nostres temps amb un parell de retocs amb clau d’humor i sàtira. Un el poso a continuació amb versió original perquè suposo que no cal que el tradueixi. Aquí el teniu:

VERSIÓN CLÁSICA
La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando

Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde
tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.
La cigarra tiritando, sin comida y sin cobijo, muere de frio.
FIN

VERSIÓN ESPAÑOLA
La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando
Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde
tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.
La cigarra tiritando organiza una rueda de prensa el la que se pregunta por qué la hormiga tiene derecho a vivienda y comida cuando quiere, cuando hay otros, con menos suerte que ella, que tienen frio y hambre.La televisión organiza un programa en vivo en el que la cigarra sale pasando frio y calamidades y a la vez muestran extractos del video de la hormiga bien calentita en su casa y con la mesa llena de comida.
Los españoles se sorprenden de que en un pais tan moderno como el suyo dejen sufrir a la probre cigarra mientras que hay otros viven en la abundancia.

Las asociaciones contra la pobreza se manifiestan delante de la casa de la
hormiga.
Los periodistas organizan una serie de artículos en los que cuestionan como
la hormiga se ha enriquecido a espaldas de la cigarra e instan al gobierno a
que aumente los impuestos de la hormiga de forma que estas puedan vivir
mejor.
Respondiendo a las encuestas de opinión, el gobierno elabora una ley sobre
la igualdad económica y una ley con caracter retroactivo,
antidiscriminación.
Los impuestos de la hormiga han aumentado y además le llega una multa porque
no contrató a la cigarra como ayudante en verano.
Las autoridades embargan la casa de la hormiga, ya que esta no tiene
suficiente dinero para pagar la multa y los impuestos.
La hormiga se va de España y se instala con éxito en Suiza. La televisión
hace un reportaje donde sale la cigarra con sobrepeso, ya que se ha comido
casi todo lo que habia mucho antes de que llegue la primavera…
La antigua casa de la hormiga se convierte en albergue social para cigarras
y se deteriora al no hacer su inquilino nada para mantenerla en buen estado.
Al gobierno se le reprocha no poner los medios necesarios. Una comisión de
investigación que costará 10 millones de Euros se pone en marcha.

Entretanto la cigarra muere de una sobredosis.
En TVE comentan el fracaso del gobierno para intentar corregir el
problema de las desigualdades sociales.

La casa es okupada por una banda de arañas inmigrantes.
El gobierno se felicita por la diversidad cultural de España. FIN

Introducir discriminación

¿La discriminación es una realidad o una ficción? Este magnífico artículo rompe con este tabú para argumentar de una forma muy inteligente e ingeniosa esta cuestión que está en boca de la mayoría de políticos. He decidido colgar ester artículo gracias a una conversación (tirando a discusión) con un par de amigas y un amigo que me estaban acosando de mojigato por defender la postura de uno de los referentes en temas de economía actual.

Paradójicamente el artículo se publicó en La Vanguardia hace un año.

XAVIER SALA I MARTÍN – La Vanguardia- 17/03/2006

Imagínense que a un empresario egoísta que sólo busca beneficios se le aparecen unas trabajadoras ofreciendo la misma productividad que los empleados masculinos cobrando, eso sí, un 40% menos. Tentadora ganga, ¿no creen? De hecho, tan tentadora que, si fuera cierto, otros empresarios competirían para contratarlas (cosa que, de paso, haría subir los salarios femeninos al alza hasta eliminar la diferencia del 40%.)

Según datos de la OCDE, la retribución media anual femenina de los países desarrollados es entre un 20% y un 50% inferior a la masculina. Algunos creen que esto demuestra la existencia de discriminación y algunos gobiernos incluso intentan corregir la situación obligando a las empresas a tener una cuota mínima de mujeres en los puestos de mayor responsabilidad y remuneración. El problema de identificar diferencias salariales medias (repito, medias) con discriminación es que éstas existen desde hace décadas, y si la productividad de la mujer es idéntica a la del hombre y su salario un 40% inferior, ¿por qué los empresarios no se han peleado por contratar trabajadoras? Una posible explicación es que los empresarios odian tanto a las mujeres que están dispuestos a perder dinero con el fin de no contratarlas si no es a un salario inferior. Puede ser. Pero otra explicación es que no es cierto que la productividad media masculina y femenina sean idénticas desde el punto de vista empresarial.

Numerosos estudios han intentado explicar por qué las mujeres tienden a cobrar menos en casi todos los países del mundo. Uno de los más recientes es el de O´Neill y O´Neill (del National Bureau of Economic Research). El estudio constata que en EE. UU. no sólo el salario por hora femenino es un 23,5% inferior al masculino, sino que el salario medio de los blancos es un 33,9% superior al de los negros. Los O´Neill demuestran que los afroamericanos cobran menos porque tienen mayor propensión a vivir en zonas rurales donde los salarios son más bajos (eso explica un 6,2% de la diferencia de 33,9%), tienen niveles de educación inferiores (lo explica otro 9,1%), obtienen notas inferiores en la escuela (un 12,4%) y tienen menos experiencia, ya que se pasan más tiempo fuera del mercado laboral (lo que explica otro 5,3%). Tras tener en cuenta todos esos factores, resulta que blancos y negros cobran lo mismo.

A pesar de ser interesantes, estos factores no explican por qué los salarios medios femeninos son inferiores, ya que las mujeres no tienen una mayor propensión a vivir en zonas rurales, ni tienen menos educación ni sacan peores notas.

Los O´Neill demuestran que uno de los elementos explicativos es que la mujer tiende a abandonar el mercado laboral temporalmente para tener y criar a sus hijos, y eso reduce su experiencia. Si se tiene en cuenta esto, el diferencial baja de 23,5% a 12,1%. Otro factor es que las mujeres tienden a querer trabajos con más flexibilidad y con menos estrés (como trabajos a tiempo parcial o en ONG) y eso reduce el diferencial hasta el 7,9%. El resto se podría atribuir a la discriminación…, aunque también pueden existir elementos de difícil medición como la inferior dedicación – entendiendo por ello el no querer quedarse en la empresa hasta altas horas de la madrugada porque hay que cuidar a los niños, la menor disponibilidad a la hora de viajar, etcétera.

El estudio de los O´Neill apunta a que la verdadera diferencia entre hombres y mujeres proviene del distinto papel que desempeñan dentro de la familia: por alguna razón, son muchas más las familias que deciden que será la mujer la que irá a buscar a los niños al colegio (y, por tanto, la que tendrá menos flexibilidad en su trabajo), la que renunciará a empleos que conlleven viajes o largas horas, o la que abandonará el mercado laboral durante meses cuando se tienen hijos. Y como la dedicación y la flexibilidad son características que se valoran económicamente, quien las acepta (y en este caso tiende a ser el hombre) acaba cobrando más. Para corroborar la hipótesis del papel familiar está el hecho de que mujeres solteras y sin hijos cobran lo mismo (de hecho, un poco más) que los hombres solteros y sin hijos.

La pregunta es si las cuotas que el Gobierno intenta imponer a las empresas corrigen el supuesto problema. Y aquí pienso en mi sector: la universidad. Imagino a un profesor joven que ha trabajado día y noche durante años para publicar en las mejores revistas del mundo y, a la hora de decidir su promoción, se le niega la oportunidad y se escoge a una mujer que tiene menos publicaciones… pero que sirve para cubrir la cuota de catedráticas femeninas. Si esto pasara, sería una enorme injusticia, ya que la beneficiada no obtendría la plaza por sus calificaciones, sino por su sexo. Y eso sí que sería pura discriminación.

Si el problema es que el Gobierno piensa que, cuando las familias actúan en libertad, tienden a tomar decisiones equivocadas (o poco modernas), entonces lo que hay que hacer es intentar convencer a los ciudadanos de las bondades de la alternativa. Eso sí, después de asegurarse de que todos tienen acceso a una buena educación que garantice la igualdad de oportunidades (cosa que, hoy en día, me parece que en España está más o menos conseguido) y de que, una vez garantizada, los mejores puestos van a las personas que más se los merecen, sean hombres o mujeres.

Lo que no parece apropiado es que cuando a los ministros no les gusten las decisiones que libremente toman las familias, intenten corregirlas a base de… introducir discriminación.