Michelle Obama: La dona del candidat

obama.jpg Segons un refrany xinès (dic xinès perquè és el que es diu quan no s’està segur d’on prové) darrere de cada gran home i ha una gran dona d’igual valor, en el cas d’un polític que està a les portes de convertir-se en un icona de la societat nordamericana, hi ha una dona que li obliga a seguir amb els peus al terra. El pilar sobre el que es recolze el jove senador d’Illinois és una dona prodigiosa, que ha sacrificat una prometedora carrera professional per donar pas a les aspiracions presidencials del seu marit.

Michelle Obama s’ha convertit en una dona de fets i no de paraules perquè ha aconseguit que el seu marit, tot i aconseguir onze victòries consecutives registrades el febrer i altres al març, segueix essent el de sempre.

Graduada a Princeton i Harvad, aquesta a advocada, que fins fa poc presidia la vicepresidència del prestigiós centre mèdic de la universitat de Chicago, ha preferit seguir una estratègia molt diferent (i en la meva opinió força més intel·ligent) a les altres primeres dames; en comptes de guanyar popularitat i rodejar-se de famosos, presenta Obama com una persona normal i corrent per evitar que se’l prengui per un “Messises que ho arreglarà tot”. Curiosament, abans d’abandonar el seu lloc de treball guanyava més de 250.000$ anuals, molt més dels 150.000$ que guanya el seu marit per la seva labor al senat.

L’any passat la revista Essence la va batejar com una de les dones de referència més importants del món. L’any passat el Vanity Fair la va col·locar com una de les deu persones més ben vestides del món i està a la posició 58 de la llista dels 100 alumnes més influents de Harvard. Sembla que s’ha convertit en tot una dona de referencia que no seria d’estranyar que seguís el mateix camí de Hillary Clinton més endavant.

Tot i això, el seu marit, el candidat a la Casa Blanca està una miqueta endavant al rànking que he citat de Harvard, concretament el quart lloc a la general 😉 .El que no entenia era què és el que havia frenat la projecció professional que tenia aquesta dona fins que vaig trobar la resposta: el tabac. Tal i com va rebel·lar ella mateixa, el que va decantar que reduís la seva agenda en un 80% les seves activitats laborals per recolzar al seu marit per la cursa cap a la presidència de la Casa Blanca, va tenir com a incentiu que Obama li va prometre que deixaria de fumar. Sembla ser que ho va aconseguir.

Anuncis

Democràcia directe

democracia.jpg Una forta onada de depressió arrasa les consciències dels ciutadans per la incapacitat dels partits i les institucions polítiques per escoltar i oferir-los respostes dels seus problemes. L’origen es troba amb la pròpia llei electoral, que estableix llistes electorals tancades i bloquejades, que obliga als ciutadans a votar etiquetes en lloc de persones, impedint la relació directa i el compromís dels escollits amb els seus electors. Així els diputats són impedits i obligats a obeir cegament el que dicta la direcció de cada partit, a combregar rodes de molí imposades des de dalt. Fins que no es resolgui aquesta qüestió, la frustració i l’engany polític predominarà perquè no podrem escollir el “nostre” diputat. La democràcia queda corrompuda pel gran poder creixent que tenen els partits i l’opinió dels electors no compte pel que és més important: el dia a dia de la política.

S’ha parlat molt de modificar la llei electoral però no s’ha tocat mai des de l’any 1980 perquè ja va bé als partits. Però els ciutadans necessitem reformar el sistema electoral perquè sigui més proper, transparent i atractiu pels electors i, sobretot, perquè es faci política de debò i no “de partit”. La llei actual separa els electors dels polítics amb els partits, de manera que el partit s’ha convertit en un fi en si mateix, quant només hauria de ser un instrument per encaminar el pluralisme democràtic. Aquest descontent és el que provoca l’alta abstenció (excepte quan hi ha algun factor determinant com el terrorisme) i facilita el poder de minories i lobbies, en detriment del bé comú i de les necessitats reals dels ciutadans.

La figura dels partits polítics tenia sentit al principi de la democràcia per enfortir a unes formacions polítiques dèbils, però amb el temps aquest instrument s’ha convertit amb un gegant bipartidisme que no té res a veure amb la definició de democràcia, tot al contrari, actualment s’ha prostituït la política i s’ha passat a la confrontació de les dues espanyes: la continuació de la guerra civil però a les urnes. Dos gegants sense ideari que es dediquen a desqualificar-se, odiar-se i a intercanviar insults gratuïtament però sense resoltre els problemes reals dels ciutadans, que cada dia se senten menys representats.

Una relació directe entre electors i elegits és la única que pot resoldre la perversió del sistema electoral actual, en el que un vot és un xec en blanc per a quatre anys per una de les dues grans formacions, que es van intercanviant els papers de manera cíclica i avorrida. Necessitem democràcia de debò: democràcia directa.

Intervencionisme Educatiu

educacio.jpg Arran d’una conversa amb l’Albert sobre l’anterior post  que he publicat, vam estar parlant d’un problema evident i molt greu que hi ha actualment a la nostra societat: La mala qualitat de l’educació. No entenem perquè no es prenen mesures més serioses i menys partidistes per erradicar aquest problema de soca-arrel com ja han fet la majoria de països desenvolupats o fan els que estan en similars condicions però, a diferència de nosaltres, no es volen estancar.

Aquí no en tenim prou amb estar a la cua d’Europa en educació (entre moltes altres coses) tal i com deixa en evidència l’últim informe Pisa (i tots els anteriors). Jo hi veig un gran paral·lelisme entre el sector econòmic i el sector educatiu però l’Estat sembla que no més hagi descobert els avantatges de millorar la competitivitat de les empreses i el foment de les mateixes i, en canvi, no hi ha manera que incentivi els centres educatius (ja siguin universitaris o de secundària) a millorar i a aixecar el nivell. Tant és així que cada Govern fa les seves pròpies lleis educatives quan entra al poder sense tenir en compte la repercussió i desequilibris que suposa la seva implementació.

Durant els anys noranta els governs europeus es van adonar que la privatització d’empreses públiques portava en si mateix grans avantatges per a l’Estat: elevats ingressos extres, menys despesa en subvencions, millores en el saldo pressupostari, despolititzar les decisions econòmiques, etc. Però segurament, l’avantatge principal va ser la millora de l’eficiència dels recursos i qualitat dels productes i serveis que produïen les empreses.

Des de llavors és un fet innegable que l’Administració Pública ha desenvolupat una acció consistent en política, premis o ingressos fiscals a la innovació i a la creativitat empresarial. L’Administració és conscient que la iniciativa individual i social és molt important a l’hora de generar riquesa, augmentar l’ocupació i mantenir la competitivitat de les empreses nacionals i és precisament per això que, amb més o menys mesura, o fomenta.

No obstant això, és sorprenent i incoherent l’actitud presa per l’Administració pel que fa a l’educació, ja que suposadament hauria de garantir a tots els seus ciutadans una educació universal, gratuïta i de qualitat.Tot i això en aquest camp no s’afavoreix la iniciativa privada. Tal com reflecteix l‘informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) les constants intervencions de l’Administració han estat un fracàs rotund.

Els resultats són encara més desastrosos si ens comparem amb els líders, els americans: Monopolitzen els premis nobel, lideren els rànquings de les millors universitats, publicacions especialitzades o articles científics més citats. Tots aquests resultats incontestables ens indiquen que els americans són els únics que realment entenen que l’educació és prioritària, i és més, són els únics que a part de dir-ho, actuen gastant més del doble en educació, en investigadors, en beques i un llarg etcètera que nosaltres. Un aspecte important és que ells no discriminen entre educació privada i pública, entenen que aquest no és el debat sinó si la universitat s’enfronta a un marc que li obliga a buscar els millors resultats: si realment té incentius a ser la millor. Tant li fa si l’educació és d’iniciativa privada o pública, és més, com més n’hi hagi millor, d’aquesta manera el dret a escollir educació existirà d’una vegada.

Les universitats han de competir entre elles per a atreure a més i millors alumnes i professors, no com a Espanya que els professors són funcionaris inamovibles i que els alumnes no tenen gaire elecció. Aquest marc competitiu és el millor per a la universitat: obliga a l’obtenció de millors resultats, millor qualitat, diferenciació…assegura la qualitat de l’ensenyament!

En aquest context de competència, la iniciativa i la creativitat són factors decisius per a arribar a la qualitat, però a Espanya (i especialment el govern Català) les institucions educatives duen anys sotmesos a grans canvis i normes que obstaculitzen l’autonomia dels centres d’iniciativa privada i, per tant, dificulten la competència entre els diferents centres. L’educació privada i pública estan jugant el mateix partit però amb diferents regles segons sigui visitant o local.

És insultant el nivell d’exigència i de requisits al que sotmet l’Administració als centres privats i els pocs recursos amb que conten aquests per part de l’Administració. En contraposició existeixen facilitats de l’educació pública, compte amb moltíssims més recursos (molts utilitzats ineficientment) i amb un nivell educatiu clarament per sota en estudis no universitaris i més o menys igualats en estudis universitaris.

L’experiència provada pels professionals i les institucions que, desinteressadament fan de l’educació la seva missió social o professió, s’ha de tenir en compte per part de les administracions a l’hora de traçar les polítiques educatives.

Al cap i a la fi, la pluralitat i el dinamisme del sector educatiu i per tant, de la societat, només s’aconseguirà impulsant projectes educatius innovadors, tant públics com d’iniciativa privada que impulsin les expectatives de futur dels alumnes i que ens permetin trobar solucions diferents a problemes comuns. De fet, aquest impuls que sempre ha tingut la iniciativa civil és una de les característiques més destacades de la societat catalana que fa que els estudiants i potencials emprenedors del nostre segle es trobin en un entorn empresarial divers i emergent que té un bon recolzament per part de les administracions. És una llàstima que tot aquest procés no comenci, com hauria de ser, pel sistema educatiu.

La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur.

sida.jpg La SIDA (Síndrome d’immunodeficiència Adquirida) és una patologia de la qual avui en dia tothom ha sentit a parlar. És una malaltia recent, ja que fou descoberta l’any 1981, però que ha causat molt d’impacte en la societat per ser incurable i d’evolució mortal. Es calcula que de del seu descobriment han mort més de 25milions de persones de tot el món per aquesta causa. En l’últim informe publicat d’ONUSIDA, es calcula que el 2006 hi havia 39,5 milions de persones infectades pel VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana), amb 4,3 milions de noves infeccions i 2,9 milions de morts mundials per SIDA.

La principal via de contagi és la transmissió sexual, seguida per la transmissió per via parenteral (injeccions associades al consum de drogues intravenoses). En aquest aspecte, a Espanya s’ha vist una millora d’aquest últim punt perquè l’heroïna (per via intravenosa) s’ha vist substituida per cocaïna (esnifada). Suposo que no cal dir que cap dels dos hàbits no són gens recomenables 😀 . On s’han aconseguit milllores substancials ha estat en el descens de la transmissió vertical (de mares a fills) ja sigui durant el part o durant la lactància. Així, avui en dia, menys del 2% de fills de mares seropositives es contagien de la malatia, i això és gràcies als tractaments antivirals durant l’embaràs. Aquesta xifra és molt important perquè en algun moment s’havia arribat a plantejar la possibilitat de modificar la llei d’abortament per proposar que, el sol fet de ser fill de mare seropositiva, era motiu suficient com a abortament terapèutic, eufemisme per referir-se a evitar una vida teòricament sense sentit pel sofrimet causat per la malatia o discapacitat, cosa que aquestes dades ho desmenteixen. Però bé, aquest és un altre tema per abordar més endavant…

Així doncs, sembla ser que la transmissió sexual (ja sigui heterosexual o homosexual) és el principal camp de batalla per frenar l’epidèrmia mundial del SIDA. Com que és un problema de nivell mundial molt important s’hi han destinat molt recursos a aquest objecte amb la finalitat de frenar-la. El canvi més recent en la política anitària en aquest sentit ha estat el protocol Lancet 2004, en referència a un article publicat en aquesta revista científica.

Aquest protocol es basa en l’estratègia “ABC” consensuada per més de 100 experts en la matèria. Les tres lletres fan referència a tres paraules en anglès que resumeixen l’actitud davant dels factors de risc de contagi:

A) Abstinence (Abstinència): recomanar als joves endarrerir el màxim possible l’inici de relacions sexuals

B) Be faithful (Fidelitat): fomentar la monogàmia mútua, és a dir, disminuir la promiscuïtat (infidelitat).

C) Condom (Preservatiu): en cas de fallar els dos punts anteriors, utilitzar el preservatiu en les relacions de risc.

La novetat d’aquesta estratègia és que fragmenta el missatge i, per tant, incideix en poblacions distintes de forma diferent. No té sentit donar el mateix consell a un adolescent de 17 anys que a una dona que comercialitza amb el seu cos com a forma de subsistència.

En aquestes situacions el més important és l’eficàcia, veure si realment és capaç d’aturar la pandèmia. Des d’aquest punt de vista hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En primer lloc, la política A i B eviten el risc de contagiar-se mitjançant la via sexual. Si hom no té relacions és impossible que s’infecti, suposo que queda clar 😉 . Si una parella no contagiada manté relacions només entre els cònjuges, també és impossible contagiar-se. Per això, són actituds que eiten el contagi del VIH.

No passa el mateix amb la política C, que és una política de reducció de risc. Recentment, la colaboració Cochrane, una entitat no governamental que analitza les dades científiques a la recerca d’evidència científiques, va publicar un anàlisi on arribava a la conclusió, després d’analitzar a fons tots els assaig clínics publicats, que el preservatiu protegeix en un 80%. És a dir, un 20% de persones que mantenen relacions sexuals de risc durant un any i que utilitzen el profilàctic acabaran contegiant-se del VIH. Quan es va publicar aquesta dada en el CDC americà (Centre per al Control i la Prevenció de les Malalties), es va obrir un fort debat polític on s’intentà invalidar aquest resultat. El que és evident és que les dades empíriques són indiscutibles, una cosa molt diferent és la interpretació política que se li vulgui donar: per a uns s’està protegint el 80% de la població de contagiar-se i, per tant, s’ha de seguir impulsant, i per altres és un mètode amb un 20% de marge d’error (científicament és moltíssim!) i, per tant, s’hauria de prohibir perquè és poc eficaç. En qualsevol cas, per contra del que defensen alguns sectors de la societat i alguns polítics, el que queda clar és que el preservatiu no evita el risc d’infectar-se, el disminueix un 80%. Per tant, és una fal·làcia seguir utilitzant el lema de “sexe segur” com a sinònim d’utilitzar el preservatiu.

Actualment encara no s’ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política actual de preservatius per a tothom. Un exemple d’això és Sud-pafrica que amb 48 milions d’habitants, l’any 2004 es van distribuir uns 450 milions de preservatius però l’epidèmia segueix creixent. Encara que no agradi a molts defensors del profilàctic, aques fenomen s’explica per un efecte de compensació. M’explico: tal i com he exposat abans, no nego que el preservatiu redueix el risc de contagiar-se en una relació, però en generar una falsa sensació de seguretat, causa que s’augmenti el número de relacions de risc i, per tant, es compensi la balança i al final segueixi havent-hi més infeccions malgrat la hipotètica protecció.

Pel que fa a la política ABC, els resultats són molt encoratjadors. Uganda, Simbabwe i Dènia són tres països on recentment s’ha observat que l’epidèmia s’està frenant. Quan s’han analitzat els motius daquesta desacceleració, s’ha vist qeu el consum de preservatius s’ha mantingut estable, però qeu ha disminuït l’índex de promiscuïtat (infidelitat) i s’ha endarrerit l’edat d’iniciaicó sexual. Aquestes són proves irrefutables que el canvi de conductes de ris és eficaç per a la prevenció del contagi pel VIH.

Sovint s’ha mantingut que no es pot, des del govern, aconseguir que la gent adopti conductes de menor risc i que la prevenció s’ha de reduir a promoure el preservatiu. No deixa de ser curiosa aquesta afirmació, quan per evitar els accidents automobilístics s’afirma que no es pot condiur si has consumit alcohol o que un s’ha de cordar el cinturó abans de conduir. O quan contínuament se’ns envien missatges de què no hem de fumar perquè és una conducta de risc per a múltiples malalties. ¿No són tots aquest exemples d’algunes polítiques basades en canvis de conductes de risc? ¿Per què, doncs, en el nostre país seguim amb les campanyes basades únicament en el preservatiu? El primer deure d’un govern és vetllar pel bé comú. S’ha d’exigir qeu els nostres polítics dissenyin campanyes que expliquin a la població la política del ABC, que s’ha demostrat ser eficaç. Cada persona és lliure de fer el que vulgui amb aquesta informació, però és molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible, quan se sap que no ho és i silenciar altres conductes més eficaç com el d’evitar les conductes de risc (relacions precoces i la promiscuïtat). No deixa de ser sorprenent que organismes no governamentals , com la Creu Roja, segueixin les mateixes falsedats que els nostres polítics, que per motius ideològics podríem arribara entendre que propugnin contra tota evidència científica i faltant greument a la veritat (Potser és que hi ha algun tipus d’interés amagat i per això es ridiculitza tothom que, mirant el bé comú, defensa el mètode ABC).

Mentre Europa (i també a casa nostra) no s’adopti la política del ABC, seguirem observant, atònits, l’expansió imparable de la xifra de seropositius (infectats pel virus). El govern intenta mig enganyar-nos dient-nos que s’ha frenat la xifra de pacients amb SIDA, que és cert, però no pas gràcies a què es freni la infecció, sinó als caríssims tractaments que han aconseguit endarrerir l’aparició d’aquest estadi final de la infecció. Un altre tema seria parlar del cost que suposa a la nostra sanitat pública un tractament d’aquest caire i el que ens podriem estalviar amb una bona prevenció tal i com es fa amb els accidents de trànsit.

Està en mans de tots i és la nostra responsabilitat informar-nos i formar els que ens envolten sobre aquest tema social. Per a més informació us recomano el llibre titulat Propóntelo, propónselo, que irònicament imita el mític eslogan publicitari del “Póntelo, pónselo”, elaborat per tres experts en la matèria de la Universitat de Navarra. Com que no tinc interessos comercials ocults, ni comissions de cap mena, comentar que els drets d’autor d’aquest llibre s’han destinat a organitzacions que ajuden a orfes infectats pel VIH. ( Jo encara no me l’he pogut llegir…)

Conclusió ràpida, per si no vols llegir tot el rotllo 😀 : La primera opció ha de ser l’abstinència (endarrerir l’inici de les relacions sexuals). La segona, que siguis fidel a la teva parella que tant estimes (jo t’ho recomano). En cas de fallar els dos punts anteriors i, pel bé de tots, utilitza el preservatiu!

Adaptació d’un article del metge d’Onocologia mèdica Joaquim Bosch Barrera.

Daddies & Mummies

Ahir em va arribar el link d’un video de la productora independent Proyecta Films. Aquesta productora va ser fundada per Moisés Romera i Marisa Crespo l’any 1999 i des de llavors han anat fent diferents curtmetratges que han rebut diferents premis. En vull destacar un molt impressionant i que paga la pena veure sencer (només dura 3min). Us he penjat la versió subtitulada amb anglès que hi ha al Youtube.

Canvi climàtic: veritats i exageracions del debat de l’any

pedro_videla.jpg L‘escalfament global de la Terra és un fet gairebé inqüestionable, ara bé, el que sí que es qüestiona des de diferents sectors de la societat és la seva causa. Últimament se n’ha sentit a parlar molt i s’ha convertit amb el tema de moda gràcies a l’apocalíptica pel·lícula An inconvenient Truth d’ Al Gore, però tot i això, encara hi abunda la falta d’informació objectiva i fiable. Si a tots aquest factors hi sumem la demagògia fàcil i els interessos polítics es converteix en una autèntica guerra ideològica d’imprevisibles conseqüències.

Amb l’afany d’intentar informar-me de primera mà del tema, ahir vaig assistir a la conferència que ha impartit el professor Pedro Videla, professor del departament d’economia de l’ IESE Business school, a la seu de Barcelona.

Intentaré fer un resum de les idees més interessants d’aquesta conferència.

Arguments dels que defensen que el canvi climàtic és producte de l’activitat humana:

– Concepte clau: Relació de causalitat entre l’increment de CO2 que acompanya un creixement de la temperatura mitjà de la Terra.

– El nord s’ha escalfat més perquè la relació entre terra i aigua és més petita que a l’hemisferi sud.

– Altres factors com la desforestació, gasos hivernacles exageren encara més l’efecte.

– Els 11 anys més calorosos han passat els últims 12 anys.

– Els óssos polars estan en extinció, proliferació de malalties, desglaç del Kilimanjaro

Arguments dels “escèptics” que creuen que es dóna aquesta correlació:

-Si realment hi ha tant correlació entre CO2 i temperatura, perquè a partir dels anys 40, quan comença una etapa de creixement econòmic per la reconstrucció d’Europa , no només no augmenta, sinó que la temperatura disminueix?

– El canvi climàtic és natural perquè no és totalment creixent, sinó que segueix pujant i baixant com ha fet al llarg de la història. Efecte natural més exagerat.

– Segons fórmules economètriques objectives i públiques, els pics de temperatura venen abans que els pic de CO2, per tant, com pot ser que el causant estigui esbiaixada? (personalment recomano llegir la teoria dels Cicles de Milankovitch perquè explica que potser hi ha un altre factor que implica aquest dos)

– Tot i l’evident augment de la temperatura, al llarg de la història hi ha hagut anys que la temperatura ha superat la del s.XX

– Les fórmules que s’utilitzen per fer els càlculs i estimacions dels procanvi climàtic no són públiques, en canvi els que no comparteixen la causalitat de l’efecte humà sí i es poden consultar.

– Curiositats: de les 12 espècies d´óssos polars, 10 estant creixent i només dues han disminuit la població. El número d’uracans d’aquest segle està per sota la mitjana, va augmentar més la malària al s.XIX que actualment. Es va començar a fondre el glaciar del Kilimanjaro al voltant del 1800 quan encara no existia la contaminació …

Total, encara que hi ha arguments als dos bàndols i no en podem treure l’aigua clara. El que a mi no em sembla bé és que s’intenta col·locar el debat a un nivell moral i no a un nivell científic que és on ha d’estar (infondre por a la població). Actualment el problema encara necessita moltíssim estudi científic per poder passar a ser un debat moral, per tant el que s’hauria de fer és estudiar-lo des d’aquest punt de vista : científic.

Potser des del punt de vista científic és poden ponderar les prioritats per saber quins són els conflictes o problemes que actuals als que s’ha de fer front. Potser és un problema més d’assignació de recursos! En aquest cas s’hauria de valorar quins són els diferents problemes i si n’hi ha de més importants i urgents que els d’un petit canvi potencial de la temperatura que tampoc està clar quin és l’origen.

Segurament, després duna discussió científica ens adonem que hi ha algunes necessitats més urgents o més importants ( ull! no vull dir que aquesta no ho sigui!) a les que hem respondre amb la mateixa o més contundència: 800 milions de persones moren de gana, un bilió no té aigua potable, dos bilions no tenen ni sanitat mínima, 175 milions d’immigrants internacionals, 940 milions d’analfabets adults…