Universitat de Toronto

   

Com que aquest cap de setmana no he fet res especial no tinc cap foto gaire interessant,  a part de passejar la ciutat i fer bons dinars! la pobre visa treu fum!! (Gran invent)

Avui m’agradaria reflexionar sobre les universitats, no faré un article d’opinió sinó només llençar un parell de missatges per reflexionar a través d’un parell de fotos.

Des que vaig arribar a Toronto una de les primeres coses que vaig fer va ser donar-me d’alta d’usuari del servei d’esports i buscar una biblioteca per poder fer esport i estudiar durant la setmana. La sorpresa va venir quan vaig descobrir que la universitat té unes 30 biblioteques i n’hi una a 150 metres de la meva residència que té 15 plantes!!!!. Aquesta biblioteca és d’accés lliure a qualsevol estudiant i té un horari força diferent: està oberta tots els dies de la setmana i obra a les 8 del matí fins a les 23, excepte el diumenge que tanca a les 17: molt diferent al de les universitats catalanes!!

Sobre les instal·lacions esportives també ens donen mil voltes: dues piscines cobertes; una olímpica de 50m. i una altra de 25, a part de les dues sales de fitness, 10 pistes d’squash i 5 de table tennis. Després a fora tens un camp de gespa artificial, amb pista d’atletisme, que és més gran i molt més modern que el de qualsevol equip de segona divisió. Suposo que les pistes de bàsquet no cal ni esmentar-les perquè és evident.

Bé, us adjunto un parell de fotos sobre la biblioteca i una de la piscina. Realment cada vegada entenc més perquè tenen tanta fama les universitats americanes, no és gaire diferent del que veiem a les pel·lícules: grans inversions amb educació, grans i modernes instal·lacions (també esportives), més serietat, etc. Sempre es critica la cultura americana, i la veritat és que a mi no m’agrada gaire però podriem aprendre les coses bones i posar-les en pràctica a casa nostra!

Weekend a Montreal

   

El cap de setmana passat el dilluns va ser festa a Toronto i els guiris vam aprofitar per marxar a visitar Montreal.

Per estalviar-nos pagar la nit del divendres, vam decidir marxar a primera hora del dissabte i tornar a última hora el dilluns. Com que no tenim cotxe vam comprar uns bitllets de tren caríssims! Ens va costar 160 dòlars per cap amb descompte per estudiant inclòs. El trajecte de més de 600 km va tardar unes quatre hores i mitja. Era com estar a un avió: sofà ample, cada mitja hora passaven les hosteses amb un carret ple de queviures (no era gratis), avisos per megafonia, etc.

Vam dormir en un alberg que hi ha al downtown de la ciutat, així no calia caminar gaire per anar a prendre o visitar qualsevol cosa. El que més ens va agradar van ser els àpats i alguns edificis que vam visitar. La primera foto és de la Catedral de Montreal, la del mig és de l’única cosa que vam aprofitar del museu d’història de Canadà: és un “futbolín” però amb jugadors d’hoquey sobre gel, molt freak! ens ho vam passar teta intentant “xutant” amb l’steak dels ninots, i la tercera foto és la d’un soparet en un dels restaurants més ben valorats de la guia Trotamundos (imprescindible per anar pel món). És un restaurant etíop que es menja amb les mans! tot el sopar el serveixen a una gran plata i … a menjar! Realment va ser una experiència interessant això de tornar als vells temps.

La última nit estàvem rebentats i vam aprofitar per anar al cine a veure la tercera part de la saga d’en Matt Damon, The Burne Ultimatum. La pel·lícula és com les dues primeres.

Un dia a l’òpera

 

Aquest edifici rodó és la sala Roy Thompson Hall, la casa de l’orquestra simfònica de Toronto. Aquí és on vaig anar el dimarts passat a un concert de música clàssica de l’Orquestra Nacional de Canadà.

L’edifici és molt modern i com es pot apreciar a les fotos força fashion. És un dels edificis que només per visitar ja val la pena pagar una entrada, però el fet és que el concert va ser espectacular: van ser dues parts de dos hores cada una amb un break de mitja horeta.

Un dia a l’ópera

Encara no he pogut actualitzar el blog amb les fotos de la setmana passada amb els respectius comentaris, però és que això és un no parar: ara marxo a fer natació i aquest vespre toca funció a l’ópera de Toronto (Roy Thomson Hall) que hi ha un concert de música clàssica amb l’orquestra nacional de Canadà.

I encara m’he de posar al dia amb els deures d’anglès!

Fins després

Cap a Montreal

Acabant de fer les últimes gestions abans de marxar: sincronitzant l’ipod, carregant la bateria de la càmera, fent la maleta… perquè aquest weekend marxem a Montreal.

Aquesta tarda m’he fet el carnet d’estudiant internacional (ISIC) perquè fan descompte en molts establiments, és universal i la fan amb un moment. Només amb el que m’estalvio amb el tren ja em surt a compte!

Marxem demà a primera hora (7:43) amb un tren que ens portarà a Montreal amb només quatre hores i mitja i dormirem a un hostel molt ben situat que hi ha al downtown. Aprofitant que el dilluns és festa a Toronto tornarem al vespre, per tant, no podré actualitzar el blog i penjar els plans de la setmana passada ni d’aquesta fins el dimarts.

Intentaré actualitzar-lo el dimarts!

Baseball: Blue jays vs NW Yankees

   

Tres fotos del divendres que vaig anar a l’Skydome a veure el meu primer partit en directe de baseball al més pur estil americà. Va ser molt curiós perquè el partit va durar més de 4 hores i només era una part, perquè es veu que duren uns quants dies els partits, amb altres paraules, és com si només vas a veure la primera part d’un partit i la segona es juga l’endemà i et fan pagar una altra entrada!

Ara ja puc dir amb coneixement de causa que el baseball és un esport molt aborrit i lent, sort que els americans fan tot tipus d’espectacles entremig de cada canvi d’equip i que el camp està equipat amb la última tecnologia digital per distreure el públic: televisions, calefacció, altaveus, micròfons, etc. De fet, el camp és com un centre comercial perquè quan ja no sàpigues com seure puguis estirar les cames mentre compres alguna cosa a les botigues que hi ha al mateix estadi a la vegada que consumeixes hot-dogs en un dels molts fast-food de l’estadi. De fet, hi ha fins i tot un hotel a dintre de l’estadi!

Potser d’esports no en saben gaire, però realment els americans són els reis del màrqueting, se les saben totes! Les famílies no van al camp a gaudir del partit, van a l’estadi a gaudir de l’espectacle: dels sorteigs, premis, cheerleaders, comprar a les botigues, etc. És més, l’estadi ara es diu Rogers center, perquè és el nom d’una companyia de telefonia que patrocina els blue jays.

La Barbaqui-u

        

Ho sento però només vaig fer fotos del viatge cap a la casa de la “barbacoa”. Estic esperant que em passin unes fotos. Tot i això ja us avanço que va ser patètic. M’explico: Tots anavem amb la idea que hi hauria unes costelletes de xai, botifarres, xoriços, etc. Però només hi havia hamburgueses congelades i hot-dogs amb tot tipus de condiments!El partit de futbol tampoc va valdre la pena, vam apallissar l’equip contrari. Cal dir que els contrincants eren una colla de despenjats que només practiquen la bicicleta.Hi ha una cosa que encara no he comentat: Toronto és la ciutat ideal pels ciclistes: el paradís dels ciclistes. Al ser una ciutat plana la majoria de carrers tenen carril-bici perquè els ciutadans es desplacin amb bici. També influeix que el transport públic sigui molt car (el doble que a bcn) i les seves tres linies de metro es queden curtes. Suposo que el panorama deu cambiar força a l’hivern, quan la temperatura mitjana és -10º!

Les fotos són d’en Bart (com el protagonista dels Simpsons) i d’una mini Niagara Falls d’un parc que hi havia al costat de la caseta.

Adéu Chuma

    

Avui ha marxat el nostre resident preferit, la mascota d’ Ernescliff College: en Chuma. És un bon xicot que sempre ens explica les coses quan no les entenem ( gairebé sempre). En Chumaés africà i porta uns quants anys a Toronto. Ha marxat de vacances als Estats Units i tornarà d’aquí a tres setmanes. Quan torni podrem seguir rient i fent l’animal!

Aquest cap de setmana anirem a la casa de camp d’un noi de Toronto a fer una “barbacoa” i jugar a futbol. Aquí se’n diu “Soccer” del futbol i tenen raó, perquè és millor no dir-ne futbol perquè no en tenen ni idea! suposo que com que durant l’any la temperatura mitjana són uns -10º no tenen gaire incentius de sortir al carrer a entrenar…

Comença la gresca

   

Acabo d’arribar del primer dia de classe d’anglès! Durant aquests primers dies he funcionat com a turista i m’he passat el dia visitant la ciutat. La veritat és que no té gaire cosa que valgui la pena visitar, excepte la CN Tower i les Niagara Falls, però és divertit veure el xoc de cultures. Bé, més aviat hauria de dir el xoc de la cultura amb la “no-cultura” perquè el dilluns era el dia nacional de Canadà i tots els diaris i debats de televisió anaven cap a la mateixa direcció: qui sóm els canadencs? Existeix realment el sentiment de país? I algunes preguntes semblants. No cal dir que no es pot demanar segons què a un país amb 100 anys d’historia!És evident que la part d’influència americana, la provincia d’Ontario, segueixen clarament el patró americà: filosofia, mentalitat, menjars… Però sembla ser que la part de parla francesa, la que té més influencia de França no és tant americà, i en part és per això que es volen dividir Canadà en dos, perquè volen tallar amb aquest model.Dit això, ara només em queda dir que les classes que he començat avui han anat molt bé i que tenen molt bona pinta, que tot i el mal començament en aquest país, sembla ser que tot torna a la normalitat.

Aprofito per penjar tres fotos de la CN Tower: la meva es veu la panoràmica de tota la ciutat, una només de la torre i la del nen és a sobre la torre, on es poden veure els jardins que hi ha al carrer.

Tercer dia

Avui és divendres i ja em toca actualitzar el blog. Abans de marxar em vaig comprometre a anar penjant anècdotes i situacions divertides que em van passant i, com podeu comprovar, n’hi ha a patades!Us recordo que vaig arribar el dimarts a la una de la matinada i que fins dimarts al vespre no vaig tornar a ser persona. (penjaré una foto de l’oficina del Bank of Montreal que em va acollir el primer dia) Podríem dir que avui és el tercer dia “normal” a Toronto. Ara ja tinc un adaptador per l’endoll, ja veig com funcionen els àpats (dinen a la 1, sopen a les 6 i berenen a les 9!), sé anar a l’escola d’anglès sense perdre’m…

Avui a les 14:30 tinc la prova de nivell per saber a quin grup començaré les classes dimarts. Començaré el dimarts perquè dilluns és el dia de Canadà, la festa nacional, per tant l’escola tanca i tothom fa festa.

Aquesta tarda tenim partit de futbol a les 7. Jugarem a un camp de gesta natural que hi ha per aquí a prop. Dit així pot semblar que jugarem en un súper estadi, però no, és tal i com he dit: un “camp”. No és cap meravella, simplement és un camp on les porteries les fem amb samarretes i a jugar! pitjor que a l’escola!

Ahir al vespre vaig tenir una conversa molt interessant sobre el nacionalisme canadenc, perquè es veu que hi ha molts ciutadans que volen dividir el país en dues parts: la francesa i l’anglesa. Mentre estaven parlant del tema jo vaig fer una aportació (la primera!) fent un símil amb Catalunya i Espanya i es veu que em van entendre perquè acte seguit es van posar a parlar sobre si Catalunya era el motor d’Espanya: per cultura, indústria… val a dir que em va sorprendre perquè coneixien força bé la situació i vam mantenir una conversa força interessant, es podria dir que era la primera conversa que jo hi participava activament.

Bé, encara em queden un parell de dies de guiri fins que em posi a estudiar seriosament. Espero que a partir del dimarts el panorama comenci a canviar perquè ja en començo a estar fart de dinar amb cara de pòquer…xD

Bé, marxo a treballar una miqueta.

Al•leluia!

A les 6:30 he vist una persona que sortia de la residència i m’ha deixat passar a la sala d’estar, on m’he esperat fins que m’han donat la meva habitació. Ara fa una hora que m’he despertat i només em queden 5 minuts de bateria…i l’endoll és diferent! Per tant no puc escriure més. Només dir-vos que he “dormit” a una oficina del Banc of Montreal. Estic rebentat. Jo ja us vaig dir que seria una aventura! Segur que ningú s’esperava un començament tant prometedor!

Target –> Toronto

Suposo que a aquestes alçades tothom sabrà el significat del títol d’aquest post. Si algú encara no se n’ha assabentat serà perquè era només un projecte sense cap ni peus i, precisament perquè no hi havia res confirmat, no ho he anat escampant als quatre vents. Ara que ja ha anat agafant forma, que ja ho tinc tot més que lligat,que ja no hi ha marxa enrera, ara que és definitiu (bé, ja fa un parell de setmanes que ho és, però no tenia temps d’anunciar-ho) confirmaré les especulacions: aquest estiu me’n vaig a Canadà!

El dia 25 de juny tocaré el dos ni més ni menys que a Toronto ( la capital de Canadà és Otawa, pels que demà comencen la “select”) i no tornaré fins el dia 3 de setembre. Ni tant com un erasmus ni tant poc com unes vacances, un punt intermig: dos mesos. Però no us penseu que aniré allà de vacances, a perdre el temps, a descansar i reflexionar com un bohemi (encara no m’he tornat foll). Després d’haver entrat al mercat laboral i de distanciar-me una miqueta de la universitat, ja fa temps que trobo a faltar les classes i m’estava començant a estressar la vida de jove professional explotat (no t’ho prenguis malament Carles!) he decidit tornar als vells/bells temps d’estudiant. Aquest estiu aniré a classes d’anglès pel matí i per la tarda… bé, cal que us ho expliqui tot? ja es veurà què faig per les tardes, encara no ho tinc clar ni jo, ja ho decidiré quan arribi i m’hi hagi adaptat, una miqueta d’aventura també va bé. No patiu que us tindré ben informats a través d’aquest blog en el cas que no defalleixi en l’intent.

Molts de vosaltres encara us deveu estar fent preguntes de l’estil: què li ha picat a aquest? i no podia estudiar a Girona o a Barcelona? o d’altres com: realment cal anar tant lluny? Doncs només us vull dir que no o us hi trenqueu pas la closca, no perdeu el temps esperant resposta a totes les vostres inquietuds perquè no les tinc ni jo. Tot és molt més senzill del que us podeu pensar. Aquest projecte té els seus inicis un dia esmorzant un entrepà (em sembla que era de pernil ) amb en JP, un amic meu que em vaig trobar el dia del meu aniversari a les jornades de l’emprenedor al Palau de Congressos de Catalunya. En un break em va plantejar aquesta possibilitat i m’hi vaig llençar de caps sense pensar (per variar). També és de justícia dir que aquesta decisió ja estava mig presa, en part, gràcies a la constant i efectiva insistència d’un oncle meu, conegut per molts lectors d’aquest blog, que sempre treia el tema quan anava a sopar a casa seva.
to be continued…