Intervencionisme Educatiu

Arran d’una conversa amb l’Albert sobre l’anterior post  que he publicat, vam estar parlant d’un problema evident i molt greu que hi ha actualment a la nostra societat: La mala qualitat de l’educació. No entenem perquè no es prenen mesures més serioses i menys partidistes per erradicar aquest problema de soca-arrel com ja han fet la majoria de països desenvolupats o fan els que estan en similars condicions però, a diferència de nosaltres, no es volen estancar.

Aquí no en tenim prou amb estar a la cua d’Europa en educació (entre moltes altres coses) tal i com deixa en evidència l’últim informe Pisa (i tots els anteriors). Jo hi veig un gran paral·lelisme entre el sector econòmic i el sector educatiu però l’Estat sembla que no més hagi descobert els avantatges de millorar la competitivitat de les empreses i el foment de les mateixes i, en canvi, no hi ha manera que incentivi els centres educatius (ja siguin universitaris o de secundària) a millorar i a aixecar el nivell. Tant és així que cada Govern fa les seves pròpies lleis educatives quan entra al poder sense tenir en compte la repercussió i desequilibris que suposa la seva implementació.

Durant els anys noranta els governs europeus es van adonar que la privatització d’empreses públiques portava en si mateix grans avantatges per a l’Estat: elevats ingressos extres, menys despesa en subvencions, millores en el saldo pressupostari, despolititzar les decisions econòmiques, etc. Però segurament, l’avantatge principal va ser la millora de l’eficiència dels recursos i qualitat dels productes i serveis que produïen les empreses.

Des de llavors és un fet innegable que l’Administració Pública ha desenvolupat una acció consistent en política, premis o ingressos fiscals a la innovació i a la creativitat empresarial. L’Administració és conscient que la iniciativa individual i social és molt important a l’hora de generar riquesa, augmentar l’ocupació i mantenir la competitivitat de les empreses nacionals i és precisament per això que, amb més o menys mesura, o fomenta.

No obstant això, és sorprenent i incoherent l’actitud presa per l’Administració pel que fa a l’educació, ja que suposadament hauria de garantir a tots els seus ciutadans una educació universal, gratuïta i de qualitat.Tot i això en aquest camp no s’afavoreix la iniciativa privada. Tal com reflecteix l‘informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) les constants intervencions de l’Administració han estat un fracàs rotund.

Els resultats són encara més desastrosos si ens comparem amb els líders, els americans: Monopolitzen els premis nobel, lideren els rànquings de les millors universitats, publicacions especialitzades o articles científics més citats. Tots aquests resultats incontestables ens indiquen que els americans són els únics que realment entenen que l’educació és prioritària, i és més, són els únics que a part de dir-ho, actuen gastant més del doble en educació, en investigadors, en beques i un llarg etcètera que nosaltres. Un aspecte important és que ells no discriminen entre educació privada i pública, entenen que aquest no és el debat sinó si la universitat s’enfronta a un marc que li obliga a buscar els millors resultats: si realment té incentius a ser la millor. Tant li fa si l’educació és d’iniciativa privada o pública, és més, com més n’hi hagi millor, d’aquesta manera el dret a escollir educació existirà d’una vegada.

Les universitats han de competir entre elles per a atreure a més i millors alumnes i professors, no com a Espanya que els professors són funcionaris inamovibles i que els alumnes no tenen gaire elecció. Aquest marc competitiu és el millor per a la universitat: obliga a l’obtenció de millors resultats, millor qualitat, diferenciació…assegura la qualitat de l’ensenyament!

En aquest context de competència, la iniciativa i la creativitat són factors decisius per a arribar a la qualitat, però a Espanya (i especialment el govern Català) les institucions educatives duen anys sotmesos a grans canvis i normes que obstaculitzen l’autonomia dels centres d’iniciativa privada i, per tant, dificulten la competència entre els diferents centres. L’educació privada i pública estan jugant el mateix partit però amb diferents regles segons sigui visitant o local.

És insultant el nivell d’exigència i de requisits al que sotmet l’Administració als centres privats i els pocs recursos amb que conten aquests per part de l’Administració. En contraposició existeixen facilitats de l’educació pública, compte amb moltíssims més recursos (molts utilitzats ineficientment) i amb un nivell educatiu clarament per sota en estudis no universitaris i més o menys igualats en estudis universitaris.

L’experiència provada pels professionals i les institucions que, desinteressadament fan de l’educació la seva missió social o professió, s’ha de tenir en compte per part de les administracions a l’hora de traçar les polítiques educatives.

Al cap i a la fi, la pluralitat i el dinamisme del sector educatiu i per tant, de la societat, només s’aconseguirà impulsant projectes educatius innovadors, tant públics com d’iniciativa privada que impulsin les expectatives de futur dels alumnes i que ens permetin trobar solucions diferents a problemes comuns. De fet, aquest impuls que sempre ha tingut la iniciativa civil és una de les característiques més destacades de la societat catalana que fa que els estudiants i potencials emprenedors del nostre segle es trobin en un entorn empresarial divers i emergent que té un bon recolzament per part de les administracions. És una llàstima que tot aquest procés no comenci, com hauria de ser, pel sistema educatiu.

La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur.

La SIDA (Síndrome d’immunodeficiència Adquirida) és una patologia de la qual avui en dia tothom ha sentit a parlar. És una malaltia recent, ja que fou descoberta l’any 1981, però que ha causat molt d’impacte en la societat per ser incurable i d’evolució mortal. Es calcula que de del seu descobriment han mort més de 25milions de persones de tot el món per aquesta causa. En l’últim informe publicat d’ONUSIDA, es calcula que el 2006 hi havia 39,5 milions de persones infectades pel VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana), amb 4,3 milions de noves infeccions i 2,9 milions de morts mundials per SIDA.

La principal via de contagi és la transmissió sexual, seguida per la transmissió per via parenteral (injeccions associades al consum de drogues intravenoses). En aquest aspecte, a Espanya s’ha vist una millora d’aquest últim punt perquè l’heroïna (per via intravenosa) s’ha vist substituida per cocaïna (esnifada). Suposo que no cal dir que cap dels dos hàbits no són gens recomenables . On s’han aconseguit milllores substancials ha estat en el descens de la transmissió vertical (de mares a fills) ja sigui durant el part o durant la lactància. Així, avui en dia, menys del 2% de fills de mares seropositives es contagien de la malatia, i això és gràcies als tractaments antivirals durant l’embaràs. Aquesta xifra és molt important perquè en algun moment s’havia arribat a plantejar la possibilitat de modificar la llei d’abortament per proposar que, el sol fet de ser fill de mare seropositiva, era motiu suficient com a abortament terapèutic, eufemisme per referir-se a evitar una vida teòricament sense sentit pel sofrimet causat per la malatia o discapacitat, cosa que aquestes dades ho desmenteixen. Però bé, aquest és un altre tema per abordar més endavant…

Així doncs, sembla ser que la transmissió sexual (ja sigui heterosexual o homosexual) és el principal camp de batalla per frenar l’epidèrmia mundial del SIDA. Com que és un problema de nivell mundial molt important s’hi han destinat molt recursos a aquest objecte amb la finalitat de frenar-la. El canvi més recent en la política anitària en aquest sentit ha estat el protocol Lancet 2004, en referència a un article publicat en aquesta revista científica.

Aquest protocol es basa en l’estratègia “ABC” consensuada per més de 100 experts en la matèria. Les tres lletres fan referència a tres paraules en anglès que resumeixen l’actitud davant dels factors de risc de contagi:

A) Abstinence (Abstinència): recomanar als joves endarrerir el màxim possible l’inici de relacions sexuals

B) Be faithful (Fidelitat): fomentar la monogàmia mútua, és a dir, disminuir la promiscuïtat (infidelitat).

C) Condom (Preservatiu): en cas de fallar els dos punts anteriors, utilitzar el preservatiu en les relacions de risc.

La novetat d’aquesta estratègia és que fragmenta el missatge i, per tant, incideix en poblacions distintes de forma diferent. No té sentit donar el mateix consell a un adolescent de 17 anys que a una dona que comercialitza amb el seu cos com a forma de subsistència.

En aquestes situacions el més important és l’eficàcia, veure si realment és capaç d’aturar la pandèmia. Des d’aquest punt de vista hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En primer lloc, la política A i B eviten el risc de contagiar-se mitjançant la via sexual. Si hom no té relacions és impossible que s’infecti, suposo que queda clar . Si una parella no contagiada manté relacions només entre els cònjuges, també és impossible contagiar-se. Per això, són actituds que eiten el contagi del VIH.

No passa el mateix amb la política C, que és una política de reducció de risc. Recentment, la colaboració Cochrane, una entitat no governamental que analitza les dades científiques a la recerca d’evidència científiques, va publicar un anàlisi on arribava a la conclusió, després d’analitzar a fons tots els assaig clínics publicats, que el preservatiu protegeix en un 80%. És a dir, un 20% de persones que mantenen relacions sexuals de risc durant un any i que utilitzen el profilàctic acabaran contegiant-se del VIH. Quan es va publicar aquesta dada en el CDC americà (Centre per al Control i la Prevenció de les Malalties), es va obrir un fort debat polític on s’intentà invalidar aquest resultat. El que és evident és que les dades empíriques són indiscutibles, una cosa molt diferent és la interpretació política que se li vulgui donar: per a uns s’està protegint el 80% de la població de contagiar-se i, per tant, s’ha de seguir impulsant, i per altres és un mètode amb un 20% de marge d’error (científicament és moltíssim!) i, per tant, s’hauria de prohibir perquè és poc eficaç. En qualsevol cas, per contra del que defensen alguns sectors de la societat i alguns polítics, el que queda clar és que el preservatiu no evita el risc d’infectar-se, el disminueix un 80%. Per tant, és una fal·làcia seguir utilitzant el lema de “sexe segur” com a sinònim d’utilitzar el preservatiu.

Actualment encara no s’ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política actual de preservatius per a tothom. Un exemple d’això és Sud-pafrica que amb 48 milions d’habitants, l’any 2004 es van distribuir uns 450 milions de preservatius però l’epidèmia segueix creixent. Encara que no agradi a molts defensors del profilàctic, aques fenomen s’explica per un efecte de compensació. M’explico: tal i com he exposat abans, no nego que el preservatiu redueix el risc de contagiar-se en una relació, però en generar una falsa sensació de seguretat, causa que s’augmenti el número de relacions de risc i, per tant, es compensi la balança i al final segueixi havent-hi més infeccions malgrat la hipotètica protecció.

Pel que fa a la política ABC, els resultats són molt encoratjadors. Uganda, Simbabwe i Dènia són tres països on recentment s’ha observat que l’epidèmia s’està frenant. Quan s’han analitzat els motius daquesta desacceleració, s’ha vist qeu el consum de preservatius s’ha mantingut estable, però qeu ha disminuït l’índex de promiscuïtat (infidelitat) i s’ha endarrerit l’edat d’iniciaicó sexual. Aquestes són proves irrefutables que el canvi de conductes de ris és eficaç per a la prevenció del contagi pel VIH.

Sovint s’ha mantingut que no es pot, des del govern, aconseguir que la gent adopti conductes de menor risc i que la prevenció s’ha de reduir a promoure el preservatiu. No deixa de ser curiosa aquesta afirmació, quan per evitar els accidents automobilístics s’afirma que no es pot condiur si has consumit alcohol o que un s’ha de cordar el cinturó abans de conduir. O quan contínuament se’ns envien missatges de què no hem de fumar perquè és una conducta de risc per a múltiples malalties. ¿No són tots aquest exemples d’algunes polítiques basades en canvis de conductes de risc? ¿Per què, doncs, en el nostre país seguim amb les campanyes basades únicament en el preservatiu? El primer deure d’un govern és vetllar pel bé comú. S’ha d’exigir qeu els nostres polítics dissenyin campanyes que expliquin a la població la política del ABC, que s’ha demostrat ser eficaç. Cada persona és lliure de fer el que vulgui amb aquesta informació, però és molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible, quan se sap que no ho és i silenciar altres conductes més eficaç com el d’evitar les conductes de risc (relacions precoces i la promiscuïtat). No deixa de ser sorprenent que organismes no governamentals , com la Creu Roja, segueixin les mateixes falsedats que els nostres polítics, que per motius ideològics podríem arribara entendre que propugnin contra tota evidència científica i faltant greument a la veritat (Potser és que hi ha algun tipus d’interés amagat i per això es ridiculitza tothom que, mirant el bé comú, defensa el mètode ABC).

Mentre Europa (i també a casa nostra) no s’adopti la política del ABC, seguirem observant, atònits, l’expansió imparable de la xifra de seropositius (infectats pel virus). El govern intenta mig enganyar-nos dient-nos que s’ha frenat la xifra de pacients amb SIDA, que és cert, però no pas gràcies a què es freni la infecció, sinó als caríssims tractaments que han aconseguit endarrerir l’aparició d’aquest estadi final de la infecció. Un altre tema seria parlar del cost que suposa a la nostra sanitat pública un tractament d’aquest caire i el que ens podriem estalviar amb una bona prevenció tal i com es fa amb els accidents de trànsit.

Està en mans de tots i és la nostra responsabilitat informar-nos i formar els que ens envolten sobre aquest tema social. Per a més informació us recomano el llibre titulat Propóntelo, propónselo, que irònicament imita el mític eslogan publicitari del “Póntelo, pónselo”, elaborat per tres experts en la matèria de la Universitat de Navarra. Com que no tinc interessos comercials ocults, ni comissions de cap mena, comentar que els drets d’autor d’aquest llibre s’han destinat a organitzacions que ajuden a orfes infectats pel VIH. ( Jo encara no me l’he pogut llegir…)

Conclusió ràpida, per si no vols llegir tot el rotllo : La primera opció ha de ser l’abstinència (endarrerir l’inici de les relacions sexuals). La segona, que siguis fidel a la teva parella que tant estimes (jo t’ho recomano). En cas de fallar els dos punts anteriors i, pel bé de tots, utilitza el preservatiu!

Adaptació d’un article del metge d’Onocologia mèdica Joaquim Bosch Barrera.