El paper dels països capdavanters com EEUU i la UE al món, des del seu naixement, ha sigut el de ser els països que miren endavant, no cap endarrere estancats. Una de les coses més perilloses que li ha passat al Estats Units després de l’11M i a Europa després dels atemptats a Londres i Madrid, però a més petita escala, és que hem passat d’exportar esperança a exportar por. Hem passat d’esperonar al món sencer a donar el millor de sí mateix, a ensenyar-los-hi les dents massa sovint. Quan exportes por, acabes important la dels altres. Sí, necessitem gent capaç d’imaginar el pitjor de tots els escenaris possibles, perquè el pitjor ja va passar l’11M i podria tornar a passar. Però la línia entre la precaució i la paranoia és molt prima i a vegades hem creuat a l’altre costat. Als europeus ens encanta riure de l’optimisme i la ingenuïtat dels nordamericans, de la desbaratada idea que hi ha una solució per a absolutament tots els problemes, que demà pot ser millor que ahir, que el futur sempre és capaç d’enterrar el passat.
Tot i això jo sempre he pensat que, en el fons, la resta del món enveja aquest optimisme , que en el fons “necessita” algú que assumeixi aquest paper. És una d’aquestes coses que ajuda que el món segueixi girant sobre el seu eix. Si la societat ho comença a veure tot negre, si es tanca aquesta “fàbrica de somnis” del món, farem que el món no només es tornarà més pobre, sinó que serà un lloc fosc, insegur i trist.
És per això que crec que estem a un pas de canviar d’actitud, de passar a ser optimistes a ser pessimistes, grisos i a tenir por, en aquest cas, dels terroristes. No cal dir que jo estic a favor de reprimir fins a l’extinció tota mena de terrorisme i que s’ha de prevenir, i molt, però d’aquí a obsessionar-se hi ha un bon tros!
Seria estupend poder impedir a Al Queda i als de la seva mena l’accés a noves tecnologies, internet, informació, logística, etc, però malauradament és impossible, desgraciadament. Al menys és impossible sense restar-nos autoritat a nosaltres mateixos. Per això és necessari però no suficient limitar les seves capacitats, atacar primer i no esperar tancats a casa que moguin peça. Hem de trobar la manera de frenar els seus plans més dramàtics i catastròfics, anticipar-se a les seves accions perquè com diu la dita popular “la millor defensa és un bon atac”.
Anem al tema del Rally Dakar. Entenc que per motius de seguretat es pugui variar la ruta o fins i tot cancel·lar alguna etapa, de la mateixa manera que es pot atraçar l’enlairament d’un vol d’avió per una amenaça, però d’aquí a suspendre la carrera és, com a mínim sorprenent. Si hem arribat a aquest extrem és perquè el govern francès aconselli suspendre’l serà perquè a hi havia sospites fomentades en bases reals. Aquesta decisió és la primera tant radical i el que em preocupa és que podria crear precedent, tal i com ha passat amb l’eurolliga de bàsquet amb la suspensió d’alguns partits del Maccabi Tel-Aviv. Evidentment que s’ha de vetllar per la seguretat dels participants, però amb aquesta decisió paguen justos per pecadors, tant alguns participants com els africans. m’explico. Entre els participants hi ha alguns adinerats però també hi ha moltes persones treballant més d’un any a l’organització, alguns equips petits que han fet mans i mànigues per assolir el somni de participar al Rally Dakar reunint estalvis i alguns patrocinadors… i tot això se’n va a norris! però sobretot m’agradaria centrar-me amb els països d’Àfrica que deixaran de rebre el tour. En molts casos, gran part del pib del país depèn directament de la celebració d’alguna etapa, per no dir els hospitals que deixaran de rebre les medicines i material que els donaven, o les escoles que no rebran material escolar (llibres, llapis, taules…) perquè el Rally no hi passarà…
No en fem un gra massa? Per mi que hem passat de la precaució a la paranoia per la seguretat.
