La malaltia del segle XXI està cada vegada més present entre nosaltres. Ja no cal anar al Estats Units per conscienciar-se de les proporcions que està adquirint, només ens hem de parar un minut i observar al nostre voltant per enfrontar-nos a diferents exemples d’excés de pes.
A Espanya, l’obesitat ha assolit uns nivells preocupants superant la mitjana europea i acostant-se depressa i perillosament a la taxa americana, el país amb la incidència més alta d’aquesta patologia pròpia dels països desenvolupats. El sedentarisme és el principal sospitós com a responsable de l’obesitat i, per desgràcia al nostre país, només el 12% de la població practica exercisi físic de manera adequada.
La situació encara és més preocupant si parlem dels nens, ja que aquest comportament l’aprenen de petits i condicionen els futurs hàbits (defectes, en aquest cas) a l’etapa adulta. De fet, el creixement de l’obesitat infantil creix a passes de gegant: fa 15 anys només la patia el 5% dels nens i actualment el 13% dels nens espanyols són obesos segons Consumer.
Però de qui és la culpa? dels pares? dels nens? dels col·legis? del màrqueting de la indústria alimentària?. És un tema molt delicat en el que hi intervenen molts factors: els menús a les escoles, la qualitat dels aliments, la promoció de l’esport, etc. Tot i que les causes estan força ben identificades, el més important abans d’assenyalar culpables és, sens dubte, coordinar les diferents parts implicades per trobar una solució ràpida i eficaç per pal·liar com abans millor un problema que sembla crònic de l’estil de vida de la societat desenvolupada.
Desembre 17, 2007 a les 6:44 pm
El tema de l’alimentació és capdal a tots els nivells, a la nostra societat no només per evitar l’obesitat. Cal recordar que la dieta mediterrànea és de les més sanes, verdura i fruita sovint, no oblidem els “poders màgics” de l’oli d’oliva i sobretot la varietat, menjar de tot però amb moderació.
Desembre 17, 2007 a les 7:11 pm
Andreu,
Tens tota la raó però la teoria ens la sabem tots i no per això menjem sans. Crec que falta fomentar aquests bons hàbits sobretot a les llars, que és on més costa.
L’altre tema que em sembla bàsic és el menjar de qualitat perquè tots hem sentit que els nens no els hi agraden ni les verdures ni la fruita, però és que a mi tampoc m’agradarien! Dóna-ls’hi peix, fruita i verdura fresca i ja veuràs com els hi canvia la cara! però clar, és més fàcil un donut de postres que segur que els hi agrada.
gràcies pel teu comentari!
Desembre 18, 2007 a les 9:53 am
Xavier,
M’ha semblat molt interesant el teu escrit. Dos consideracions que m’han vingut mentre llegia el text, actualment es fa enfasi no solament a l’exercici fisic tipus esport o anar al gimnàs sino el tenir una vida activa o fer activitat fisica diaria com ara: caminar en els desplaçaments habituals, pujar les escales o evitar agafar l’ascensor, etc.
i l’altre es que s’ha vist que els nens que tenen germans, juguen entre ells, i per tant fan més activitat fisica. Per tant a més de molts altres motius, es convenient fomentar els jocs i que els nens es trobin per jugar.
Desembre 18, 2007 a les 6:15 pm
Aquesta societat sedentària i poc esportista… Acabarem tots amb sobrepès, i això per és culpa dels “fast-food” i la poca estimulació de l’activitat esportiva. MÉS PA AMB TOMATA I MENYS MCDONALDS!!!
Desembre 19, 2007 a les 8:00 pm
Xavier, on vas flipaaat! Un donut de postres?? jajaja jo això no ho he sentit a dir mai. Bé, potser al de la foto si que li donaven…
Penso que efectivament una de les causes és que avui dia s’està abusant dels aliments amb greixos saturats: patates fregides, donuts i altra brioxeria industrial, begudes ensucrades (coke), etc. I fixa’t que dic greixos saturats, perquè els altres, els que pot portar una botifarra, unes galtes o altres parts d’animals són saludables sempre i quan no se n’excedeixi.
D’altra banda també cremem molt menys que la gent d’ abans, hem de pensar que fa uns anys es caminava molt més per la ciutat (fins a dos hores i sense exagerar), no buscaven la combinació de transport que els dugués de porta a porta, moltes cases no tenien ascensor, les feines eren menys sedentàries… Tot això sumat vindria a ser com si fessin una sessió d’spinning diària!
Casualment m’he recordat d’un àpat que descriu Santiago Rusiñol a “L’auca del senyor Esteve” te’l transcric perquè és increïble com arribava a menjar la gent fa un segle!
“Va arribar l’arròs, triomfalment. Tothom en va prendre, i tots van callar, i no es va sentir més remor, mentres hi va haver arròs a la taula, que el soroll de les forquilles i l’anar de les barres.
Després entrà, fumejant, una plata de fricandó que donava delit de veure. Aquell fricandó va discutir-se. Hi havia qui assegurava que no s’havien de posar moixernons quan la vedella era bona, d’altres opinaven que no se n’havia d’abusar perquè malmetria tota la salsa. Però lo que tots van combatre, fou la qüestió del llaurer, era un engany, una fulla sense solta amb molta flaire i poc aliment.
Van beure, i va arribar la llebre, i, com que cap era caçador, no hi van fer cap comentari, però se la van menjar tota.
Tot seguit van portar un plat de verdura que tots van mirar amb menyspreu.
Va comparèixer el rostit, i d’allò si que en van menjar. En van menjar tant com de la llebre.
Després un altre rostit, i més beure, i postres, i tornem-hi…”