La malaltia del segle XXI està cada vegada més present entre nosaltres. Ja no cal anar al Estats Units per conscienciar-se de les proporcions que està adquirint, només ens hem de parar un minut i observar al nostre voltant per enfrontar-nos a diferents exemples d’excés de pes.
A Espanya, l’obesitat ha assolit uns nivells preocupants superant la mitjana europea i acostant-se depressa i perillosament a la taxa americana, el país amb la incidència més alta d’aquesta patologia pròpia dels països desenvolupats. El sedentarisme és el principal sospitós com a responsable de l’obesitat i, per desgràcia al nostre país, només el 12% de la població practica exercisi físic de manera adequada.
La situació encara és més preocupant si parlem dels nens, ja que aquest comportament l’aprenen de petits i condicionen els futurs hàbits (defectes, en aquest cas) a l’etapa adulta. De fet, el creixement de l’obesitat infantil creix a passes de gegant: fa 15 anys només la patia el 5% dels nens i actualment el 13% dels nens espanyols són obesos segons Consumer.
Però de qui és la culpa? dels pares? dels nens? dels col·legis? del màrqueting de la indústria alimentària?. És un tema molt delicat en el que hi intervenen molts factors: els menús a les escoles, la qualitat dels aliments, la promoció de l’esport, etc. Tot i que les causes estan força ben identificades, el més important abans d’assenyalar culpables és, sens dubte, coordinar les diferents parts implicades per trobar una solució ràpida i eficaç per pal·liar com abans millor un problema que sembla crònic de l’estil de vida de la societat desenvolupada.
